El cas de Jordi Barrera Ars –nascut a Torà fa 23 anys, encara que ha crescut a Cervera i ha estudiat fins al 2010 a la Politècnica de Terrassa– és prou significatiu pel que de mancança estructural mostra, del país i de l'Estat. Jordi, de fet, no és el típic rostre de la crisi, que marxa fora de Catalunya per buscar feina del que sigui.

Ell és l'exemple de quelcom, en tot cas, endèmic: la fuita de cervells. “Vaig venir aquí per poder treballar en temes d'espai. Si ho mires, és el gran drama que tenim allà. Ni a Catalunya ni a l'Estat hauria tingut l'oportunitat de fer-ho. És a dir, els ciutadans de l'Estat m'han estat pagant el 85% dels meus estudis i jo ara estic generant diners per al Regne Unit”. El que comenta no és res excepcional, ja que és quelcom aplicable a qualsevol estudiant d'una universitat pública de l'Estat. El problema, en tot cas, és la manca de rendibilitat, si més no a mig i curt termini, de la inversió feta en els seus estudis.

Instal·lat a Anglaterra des de l'octubre del 2010, va cursar un màster de sistemes espacials a la Universitat de Cranfield, vuitanta quilòmetres al nord de Londres. Abans d'acabar-lo, al juliol, ja va poder entrar a treballar a Surrey Satellite Technology Limited (SSTL), companyia especialitzada en la construcció de petits i mitjans satèl·lits, de cinquanta quilos fins a tres tones.

Hauria pogut trobar feina a Catalunya o l'Estat? Potser. Entre els top
ten de la seva especialitat és relativament fàcil aconseguir-ne. “Però nosaltres no tenim cap indústria potent que faci satèl·lits”, s'afanya a dir, “i aquest era el meu somni”. Com a molt, per tant, s'hauria hagut d'acontentar amb una feina en empreses que fan petits components electrònics (a Catalunya n'hi ha dues, Mier, que ha treballat en diverses ocasions per a l'Agència Espacial Europea, i GTD) o bé amb un lloc a Aena.

“En tot cas, per dedicar-t'hi o ets electrònic o ets teleco, i la meva formació és d'enginyer aeroespacial, més orientada a la construcció de les plataformes i l'estructura. Comparat amb un avió –aclareix–, seria el fuselatge.”

El primer projecte en què està immers és la realització d'una constel·lació de tres satèl·lits d'alta resolució, DMC3, destinats a la planificació urbanística i la monitorització de desastres i recursos naturals. Un projecte que té un cost de cent milions de lliures. Un altre en què col·labora SSTL és el proveïment de la part de navegació de catorze satèl·lits del programa Galileu, el conegut com a GPS europeu.

Les condicions laborals de Jordi Barrera són prou bones, quasi excepcionals per a la mitjana entre la gent de la seva edat. Dobla el mil·leurisme en uns moments en què molts joves no només no hi arriben, sinó que no tenen perspectives d'arribar-hi mai. En Jordi voldria tornar un dia. Potser ho aconseguirà, però potser també al preu de deixar el que fa. O no.

Tal vegada l'experiència a fora li permetrà dur-la de retorn. Abans, però, té un altre somni al cap. Ser astronauta. “És molt difícil. A Europa, l'astronauta no deixa de ser una figura política. Si l'Estat no posa molts calés al programa d'humans a l'espai de l'Agència Espacial Europea, pràcticament no tens possibilitats.”