L'altra cua de l'atur
Centenars de dones van cada dia a una congregació de monges de Barcelona on funciona una borsa de treball
La majoria de dones són estrangeres però la crisi hi fa anar cada cop més ciutadanes de l'Estat
A quarts de set del matí, cinquanta dones ja fan cua per una feina
La religiosa llegeix una oferta
laboral i tot de mans s'alcen
8 de novembre. El dia s'ha aixecat espès a la part baixa de Barcelona, amb un punt desagradable d'humitat lleganyosa de tardor que mira encara l'estiu, i amb la pesadesa palpable d'una ciutat enfangada en la crisi. Però per sobre la Diagonal, i encara més per sobre el passeig de la Bonanova, entre els carrers que abracen luxoses residències i habitatges distingits, l'ambient és una altra cosa. L'aire és fi, sanitari, un punt gèlid i hi bufa com si algú hagués manat escombrar els carrers per deixar-los a punt per passar revista. El fred aquí es fa notar i, a primera hora del matí quan encara no són les set, fa de mal entomar palplantat al mig del carrer. Per això el mig centenar de dones que esperen en filera, calladament, al carrer Marquesa de Vilallonga, a l'altre costat dels murs de la luxosa clínica Teknon, s'abriguen tant com poden amb la roba prima que porten i s'agombolen buscant l'escalf del grup.
Són les més matineres d'un grup que amb el pas de les hores acabarà fent-se important, fins a arribar, a quarts de nou del matí, a superar les 200 dones, totes amb l'objectiu d'entrar a l'edifici que hi ha situat a l'altre costat de la vorera on esperen pacientment, totes pensant que avui potser sí que serà el seu dia de sort i que trobaran una feina. Busquen treball, però no fan cua per entrar a cap oficina del SOC (Servei Català d'Ocupació) com últimament han fet més de 740.000 ciutadans que la crisi ha empès a l'atur. Suporten el fred calladament, sense immutar-se, perquè volen ser les primeres a presentar-se davant la germana Encarna, una religiosa de la Immaculada Concepció de Castres, que es dedica a rebre ofertes de feina de cases particulars, majoritàriament de la part alta de Barcelona, i a oferir-les a dones –majoritàriament immigrants– que cuiden nens o vells, planxen, cuinen o netegen, dones d'ascendència tan humil que moltes no provenen ni de la part més baixa de Barcelona. És la cara de la marginalitat que busca sortir a la superfície a través d'un singular mercat de treball. És l'altra cua de l'atur.
Per poder escoltar les ofertes de feina de la germana Encarna tant se val ser una persona amb papers com no tenir-ne. De fet, quan a les vuit del matí s'obre la porta del recinte religiós l'home que vigila l'espai demana que el personal s'arrengleri segons la seva situació legal, i la cua de les dones estrangeres en situació irregular triplica la de les que sí que tenen papers. Un cop a dins es repeteixen les cues, respectant l'ordre d'arribada, i encara s'organitzen d'acord amb un altre criteri, les dones que busquen una feina per hores, o les que volen entrar fixes en una casa.
A tres quarts de nou, quinze minuts abans que la germana Encarna faci la seva aparició amb el llistat d'ofertes de treball, el grup s'engreixa encara amb una dona més, que, acompanyada pel vigilant del lloc i trencant l'ordre establert fins aleshores, se situa la primera de la fila. És una dona de cabell clar i pell blanca, vestida amb correcció, amb un aspecte del tot diferent de la resta que ja fa hores que esperen, però amb el mateix neguit a la cara: la necessitat imperiosa de trobar una feina. La resta, les que han entomat el fred des de primera hora, fan cara de desaprovació, però aquest subtil tracte de preferència a les dones nascudes al país és una de les normes no escrites de funcionament d'aquest lloc, i tothom les respecta.
“Comencem a tenir dones espanyoles, de moment no n'hi ha gaires, però ja vindran”, afirma la germana Encarna aventurant que la precarietat en què viuen immerses moltes famílies obligarà dones del país a entrar en circuits laborals que semblaven reservats a les immigrants.
Menys hores, menys sou
Però és el que hi ha, i la resta és res, i cal seguir insistint encara que “avui no hi ha gaires ofertes”. Ho diu la germana Encarna a les dones que ara ja té assegudes davant seu i a les que també l'escolten dretes per tots costats de la sala que funciona d'oficina d'ocupació. Ho diu després de resar el parenostre, i abans de seure a la taula que presideix el lloc i començar a obrir les llibretes en què té anotades les ofertes de treball.
Al seu costat, arxivadors i més arxivadors amb les fitxes de les dones que busquen feina, organitzades per nacionalitats. La informàtica és inexistent, però tant se val. La religiosa i la seva col·laboradora, la Rosa, són d'una eficàcia exemplar a l'hora de buscar en les llibretes on hi ha anotats noms de clientes, ofertes, adreces i telèfons.
Entre les nou del matí i la una del migdia, la religiosa llegeix una trentena d'ofertes, amb sous que arrenquen en els 450 euros i s'enfilen fins als 900. Cada oferta va seguida d'un grapat de mans que s'alcen enlaire i d'un concert de veus que demanen a la germana que es fixi en elles, de les veus d'algunes dones que imploren, d'altres que ploren, i finalment la religiosa en tria dues, a les quals dóna el telèfon de contacte.
La sessió avança amb lentitud, pesadament. S'interromp en moltes ocasions per les trucades de persones que fan ofertes de treball i en tres ocasions més per la irrupció dins de la sala de tres dones, que hi han acudit personalment per reclamar el servei d'una dona de fer feines. Expliquen les condicions, surten a fora i en almenys dos casos fan allà mateix entrevistes amb candidates. Les dones que omplen la sala han sentit que una de les senyores s'avé a pagar deu euros l'hora, i fan un assentiment general d'aprovació, ja que consideren que es tracta d'una bona oferta.
Després la germana Encarna reprèn el fil de la trobada; llegeix i repeteix les ofertes. “Aquí demanen una noia amb papers”, adverteix davant la mirada de desaprovació de la majoria. Després insisteix: “Heu de saber fer les coses que us demanen.” I encara torna a insistir: “Ja saps cuinar, tu?, i netejar els vidres...?” I la noia li respon: “Tinc referències.”
A mig recitar ofertes de treball, s'obre una porta i una col·laboradora entra amb una plata de forn curulla d'empanades, que comença a distribuir. Encarna no només ofereix una feina a les dones; ofereix sobretot consell, consol, abric –no només psicològic, sinó també físic– i aliment, per a l'esperit, però també per a l'estómac.
“Demà fixi's en mi”
Acaba el matí i una cinquantena de dones han sortit de l'edifici religiós amb un telèfon a la butxaca i una possible ocupació, d'incorporació immediata si s'acaben fent tractes. La resta s'aixequen pesadament, amb resignació, quan la germana els diu que no n'hi ha més. Algunes l'envolten i li expliquen la situació desesperada en què es troben. “Demà fixi's en mi”, li diu una.
Altres expliquen que de la mateixa manera que acudeixen a la religiosa també estan inscrites en la borsa de treball d'una agència de contractació. “Hauríeu d'investigar com ens tracten, què fan i com treballen aquella gent”, adverteix una noia. Des de les agències diran que la religiosa treballa contravenint totes les normes del mercat laboral i exercint una competència deslleial. Per a les dones que hi acudeixen cada dia, amb papers o sense, és una llum al final del túnel.
