L'educació fa funcionar l'ascensor social a Catalunya
Un estudi de la Fundació Jaume Bofill revela que en les últimes dècades hi ha hagut una alta mobilitat interclassista al país
L'informe alerta del risc que la crisi i les retallades en ensenyament perjudiquin la cohesió
La societat catalana no és “ni tancada ni rígida ni classista”, sinó “oberta, fluida i meritocràtica”. Si més no, així ho ha estat en les últimes dècades fins al 2009, segons l'estudi Educació i mobilitat social a Catalunya, presentat ahir per la Fundació Jaume Bofill. La crisi econòmica i l'escassa inversió en educació, agreujada per les retallades, amenacen, però, aquest model d'èxit.
La recerca, la primera sobre mobilitat social al país des de la que es va publicar el 1978, assenyala l'educació com el factor que ha permès a les capes més modestes pujar en l'escala social i reduir a la meitat la “rigidesa classista” després de prop de quaranta anys de dictadura, fins a arribar a una taxa d'ascens social del 46%, semblant a la de països com Suècia i Holanda.
El fenomen s'explica gràcies a valors de la societat catalana com l'igualitarisme, la tolerància i l'emprenedoria, que han fet que molta gent vinguda de fora o de capes socials baixes se n'hagi sortit sense que se'ls qüestionés la seva procedència, així com la massiva incorporació de la dona al mercat laboral. Tot plegat fa que les classes socials s'hagin renovat, s'hagi mantingut la cohesió social i que Catalunya s'hagi convertit en un una terra d'oportunitats com tradicionalment ho han estat els Estats Units.
Aquestes dades, però, tenen clarobscurs: les capes més altes de la societat (directius i empresaris i professionals superiors) presenten un remarcable índex de permanència a la seva classe social d'origen (45%), així com els obrers qualificats i poc qualificats (37%), d'acord amb les dades de l'any 2009. Segons els responsables de l'estudi, la mobilitat social a Catalunya podria ser molt més gran del que és si hi hagués prou despesa social i inversió en educació, en tots dos casos molt per sota de la mitjana europea i inferior a la de l'Estat espanyol [vegeu el gràfic].
“L'ascensor social funciona, però no arriba als extrems superior i inferior”, va alertar ahir Xavier Martínez, coautor de l'estudi. “Els nens pobres –va exemplificar– tenen catorze vegades més probabilitats de no cursar estudis postobligatoris que la resta.” Per corregir-ho, la Fundació Bofill proposa una “revisió profunda de la política de beques”, sobretot en l'ensenyament preuniversitari, en què la inversió en aquest concepte és ínfima (un 2% de la despesa pública en educació contra l'11,1% de Suècia o l'8,1% dels EUA), de manera que arribin a tothom qui ho necessiti. “Ara només el 27% dels pobres menors de setze anys tenen alguna beca”, avisa Martínez. La Fundació Jaume Bofill també adverteix del risc que les retallades en educació agreugin la falta d'equitat educativa entre els centres d'ensenyament públics i els privats.
LA XIFRA
El “somni català” s'esberla
L'alta mobilitat social que hi ha hagut a Catalunya durant les darreres dècades ha permès a moltes persones d'orígens humils i vingudes de fora del país fer-se un lloc a la primera línia de la societat catalana. Aquest és el cas del radiofonista cordovès Justo Molinero i de José Montilla, que es va convertir en el primer polític nascut fora de Catalunya a arribar a la presidència de la Generalitat. La crisi, però, està torçant les coses. Per primer cop, ja hi ha generacions amb un nivell de vida inferior a les precedents, que, com la dels nascuts entre el 1951 i el 1960, van protagonitzar “un ascens social irrepetible”, segons la Fundació Bofill.
El 2009, per primer cop, la immobilitat social ha augmentat. El cas dels joves universitaris és paradigmàtic: hi ha un 40% de titulats per a un 23% de posicions superiors i, en aquest context, les xarxes socials de les classes altes surten amb avantatge. És el que popularment es coneix com “tenir padrins”.