Suprem menysteniment
El Tribunal Suprem retorna una sentència a l'Audiència de Barcelona perquè està escrita en català i n'exigeix la traducció
La llei empara l'obligació de la traducció de les actuacions judicials fora de Catalunya, tot i que no es requereix sempre
La sala penal del Tribunal Suprem ha retornat a l'Audiència de Barcelona una sentència condemnatòria pel simple fet que el ponent del tribunal de la secció 22, Francesc Abellanet Guillot, la va redactar en català. En la missiva, l'alt tribunal recorda als tres magistrats catalans que la llei orgànica del poder judicial fixa la traducció d'“ofici” al castellà de les actuacions judicials quan hagin de tenir efecte fora de la comunitat autònoma.
Fins i tot el Suprem s'aventura a exposar que és una falta de respecte envers el condemnat redactar la sentència en català perquè és un ciutadà marroquí que pot ser que no entengui la llengua del nostre país. No valora el tribunal que el condemnat viu a Catalunya des del 2005 i que la seva advocada no va presentar cap queixa perquè la resolució estigués redactada en català. La lletrada només va anunciar que presentava un recurs de cassació contra la condemna de deu anys i sis mesos al seu client per una temptativa d'homicidi en un cas de violència gènere.
La secció 22 de l'Audiència de Barcelona, sense perdre temps, ha fet traduir la resolució per evitar qualsevol perjudici al ciutadà. Certament, la llei obliga les administracions, no pas el ciutadà, a traduir al castellà els documents judicials que vagin a òrgans superiors fora del seu territori, com és el cas del Suprem i el Constitucional. No obstant això, actualment en les diferents sales que té el Tribunal Suprem hi ha maneres de procedir diferents. Hi ha casos en què retornen les resolucions perquè es tradueixin però també hi ha magistrats que, per qüestions pràctiques i també respectuosos amb la diversitat cultural, fan traduir les resolucions als seus serveis jurídics.
Els usos lingüístics a l'administració de Justícia estan regulats en diversos textos normatius, tant estatals com autonòmics, malgrat que a l'hora de la veritat hi ha resolucions i situacions poc democràtiques. Per garantir el dret dels ciutadans a expressar-se en la seva llengua pròpia, el Departament de Justícia ha anat invertint recursos tant per motivar jutges, fiscals i secretaris judicials a conèixer el català –ja que no tenen l'obligació de saber-lo per poder exercir a Catalunya– com per contractar un servei de traduccions. El Departament de Justícia va destinar 2,7 milions d'euros l'any 2011 per fer traduccions i interpretacions en quinze idiomes, sobretot en àrab (30%). Del total de 7.638 documents escrits traduïts, la majoria (3.043) eren redactats en català.
Quan l'Estat no sap, o no vol, ser un estat plurilingüe
Jordi panyella
No deixa de ser curiós que l'administració encarregada de fer complir les lleis sigui, de totes les administracions, la que menys respecta les normes en matèria de normalització lingüística. És sabut que el món de la justícia és on menys ús hi ha oral i escrit del català. Malgrat que les lleis emparen la utilització de la llengua pròpia del país per part dels ciutadans, els jutges són els primers a no fer res per estimular-ne l'ús.
S'ha debatut molt el perquè d'aquest menysteniment a una llengua que és tan oficial com ho és el mateix castellà, i és
evident que les causes són
múltiples. Dissabte passat el conseller de Cultura, en una conferència sobre la normalització lingüística a la Franja de Ponent, va aportar un argument que defineix a la perfecció la causa del problema. “Espanya no ha sabut ser un estat plurilingüe al llarg dels temps”, va assenyalar Mascarell.
L'argument és vàlid per explicar el baixíssim ús del català als jutjats; només cal afegir-hi que els jutges ni saben ni volen ser plurilingües. En el cas de les traduccions l'article que ho regula diu que es faran d'ofici. Això vol dir que quan el Suprem rep una sentència en català la pot fer traduir sense haver de tornar-la a Barcelona. Però no ho fan.
