30 anys d'ocupació

La primera ocupació a Barcelona es va produir el desembre de l'any 1984 i amb prou feines va durar unes hores. Va ser al barri de Gràcia, al carrer Torrent de l'Olla. Un grup de joves, animats per la força del que llavors es coneixia com a moviment squater a Alemanya, Holanda i Anglaterra, va voler transportar a Catalunya aquell moviment i convertir una casa abandonada en un centre social on viure en absoluta llibertat i fer música i altres activitats de la llavors anomenada contracultura. Van ser desallotjats amb molta duresa per la policia i allò no només no els va desanimar, sinó que els va portar a organitzar-se i planificar-ho millor. Així va arribar l'ocupació de la casa de Bolívar 12, al barri de Vallcarca, origen de l'Ateneu de Vallcarca, i de Cros 10, a Sants, emblema de l'emergent moviment de l'ocupació a Barcelona durant la segona meitat de la dècada dels vuitanta. Fora de Barcelona, en aquella primera època també es van ocupar edificis a Sant Boi de Llobregat (Villa Hortensia) i a Cornellà (carrer Barcelona).

Eren les primeres cases ocupades a Catalunya amb caràcter social. Ocupar-les de manera individual per viure-hi s'havia fet sempre, però per primer cop s'entrava il·legalment en cases i edificis abandonats no només per viure-hi en comunitat sinó per fer-hi concerts i tenir-les obertes per a activitats socials i culturals. En aquells primers moments, el moviment ocupa estava estretament lligat al moviment punk i a la ideologia anarquista, i l'objectiu era tenir un indret per viure-hi i alhora fer-hi activitats contraculturals. “Érem tots gent molt jove, fills de classe treballadora, no com ara que en el moviment ocupa hi pots trobar de tot: llavors érem tots fills de currantes de barri, néts d'avis massacrats a la Guerra Civil, i volíem tenir un lloc on desenvolupar la nostra vida al marge del sistema”, explica a aquest diari en Gos, un veterà del moviment esquàter, cantant del grup punk L'Odi Social, un dels grups emblemàtics d'aquella barcelona punk i llibertària.

En aquella època hi havia una coordinació mínima entre les cases ocupades, es desenvolupaven de manera aïllada i els ocupes a Barcelona eren pocs i solien militar en causes com la insubmissió al servei militar a través de Mili KK i el Moviment d'Objecció de Consciència. Grups de música i dibuixants de còmic underground com Azagra ajudaven a difondre el moviment en un moment en què el col·lectiu veïnal més aviat s'ho mirava de lluny i no sempre amb simpatia. “Llavors érem quatre gats. Quan protestàvem per un desallotjament ens manifestàvem cent persones,
i per fer una ocupació no érem
més que cinquanta, i tot i així les fèiem”, recorda Gos.

La policia intentava reprimir amb rapidesa qualsevol acció, i,
per la seva banda, la consigna dels esquàters era “Un desallotjament, una altra ocupació”, en un estira-i-arronsa que també va ser legítim, ja que el buit legal va permetre que alguns jutges interpretessin que ocupar cases buides amb finalitats socials no estava castigat en cap
article del Codi Penal.

Aquells primers ocupes barcelonins van ser tenaços i a alguns encara se'ls pot veure als centres socials ocupats de Barcelona. Després d'irrompre durant unes hores a la primera casa ocupada al Torrent de l'Olla, Gos va viure durant 18 anys a la Kasa de la Muntanya, a Gràcia, i ha continuat vinculat al moviment. “Per mi és una altra manera de viure i de sentir, i l'ocupació no és un fi en si mateix, sinó una manera d'assolir la llibertat
de la gent i dels pobles.”

Als anys noranta el moviment va fer un gir i va confluir amb altres col·lectius que no venien ni de la contracultura punk ni de l'anarquisme, sinó d'un espectre ideològic, social i cultural més ampli. A Sants, la secció de joves de l'associació veïnal Centre Social de Sants va protagonitzar el 1994 l'ocupació de La Garnatxa, un antic celler de vins. El perfil social i ideològic dels ocupants ja era un altre de molt diferent. L'origen ideològic dels joves ocupes s'ampliava: de l'antiglobalització a l'esquerra independentista. Ell mateix havia anat passant en altres zones de Barcelona i en diferent ciutats catalanes. Del 1990 al 1994 van ser freqüents els desallotjaments, que van anar seguits de manifestacions i noves ocupacions, en una espiral que es va anar ampliant per diferents punts de la geografia catalana. Ja no es tractava de viure-hi, a les cases ocupades, cosa que era una
de les prioritats dels pioners, sinó sobretot de convertir-les en focus d'activitat social i ideològica.

El creixement del moviment va fer reaccionar l'Estat, que va voler endurir el càstig legal a l'ocupació amb una reforma del Codi Penal durant el darrer govern del PSOE de Felipe González, amb Juan Alberto Belloch com a ministre de Justícia. Ocupar va passar a ser un delicte penal. Aquella reforma legal no va aturar el moviment, sinó que va tenir com a conseqüència una major coordinació i organització dels ocupes. El 1995 es va constituir l'Assemblea d'Okupes de Barcelona, que, com a resposta a la llei, va preparar el seu cop més agosarat: l'ocupació de l'antic cinema Princesa en plena Via Laietana, just al davant de la comissaria del Cuerpo Nacional de Policía. Va ser el 23 de març del 1996, pocs dies després d'haver fet el mateix a l'antiga fàbrica Hamsa, a Sants.

Amb l'ocupació del cinema Princesa, els ocupes es van instal·lar durant set mesos al centre de la ciutat. “Recordo que des de la finestra veia passar cada matí els cotxes oficials cap a la plaça Sant Jaume”, explica Albert Martínez, nom de guerra d'un membre del col·lectiu, que ha fet de portaveu del moviment a Barcelona davant de la premsa durant diversos anys. “Llavors jo era un estudiant de geografia de 20 anys i aquells set mesos van ser un autèntic bateig per a mi i per a molta gent que s'incorporava al moviment”, recorda l'Albert. “Al Princesa vam descobrir que es podia viure de manera autogestionada i molts van aprendre a fer d'electricistes, fusters, lampistes...”, explica.

El desallotjament del Princesa va ser molt violent, amb ferits i 48 detinguts. El PP acabava d'arribar al poder i la delegada del govern de l'Estat a Catalunya, Julia García Valdecasas, va voler mostrar molta contundència. “L'efecte que van aconseguir va ser el contrari del que buscaven: la nostra resposta va ser estendre l'ocupació per tots els districtes de la ciutat”, assegura l'Albert.

Es va iniciar llavors una nova etapa. Van començar les ocupacions de Can Vies, Can Masdeu, el CSO El Palomar... “El moviment es va estendre pels barris, es va desfer la coordinadora i es va passar a una nova etapa en què cada centre social ocupat mirava d'integrar-se al teixit social del seu barri”, recorda l'Albert. Els centres ocupats s'oferien com a seu, per exemple, als grups de grallers i altres formes de cultura po-pular de cada barri de la ciutat.

Avui a Barcelona i a les ciutats de la primera corona hi ha una vintena de cases i centres ocupats. Des del moviment, el suport social s'ha incrementat amb la crisi econòmica, en alguns casos expressat de forma explícita com ha fet la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca (PAH) i el moviment 15-M. “Quan es va desallotjar la Hamsa hi va haver protestes, però només del col·lectiu ocupa. En el cas de Can Vies, el barri
hi ha donat molt més suport.”