El PP desferma l'anticatalanisme
2000. Aznar aconsegueix la majoria absoluta, es treu la màscara i enceta la persecució contra Catalunya. CiU, a contracor, n'haurà d'assumir les conseqüències i mantenir el pacte a Catalunya perquè no té suports. Tot té un preu.
Aznar inicia
la legislatura
oferint diàleg als nacionalistes; els fets demostren el contrari
“Abans alemanya que catalana [sobre l'OPA
de Gas Natural
a Endesa]”
La involució autonòmica de l'Estat entre 2000 i 2004 és absoluta. El PP no creu en el model
Manuel PizarroPresident d'Endesa
el 2005
16 de setembre
de 2005
El PP estrena el mil·lenni esborrant del mapa el PSOE –el seu cap de llista Joaquín Almunia dimiteix la mateixa nit electoral– i sense necessitat de trobar acords amb els partits nacionalistes que li han fet de crossa els darrers quatre anys. José María Aznar se'n va a dormir la nit del 12 de març del 2000 amb una majoria absoluta només igualable a la que el PSOE va obtenir el 1982. Els conservadors superen la barrera dels 10 milions de vots i obtenen, amb el suport del 44,52% dels votants, 183 escons. Són 58 diputats més que els socialistes, segona força al Congrés, i 27 més que els aconseguits pels populars quatre anys abans. Els convergents es converteixen en la tercera força de l'hemicicle espanyol, per bé que han perdut un diputat respecte del 1996. L'escalada en el rànquing polític es produeix per l'ensulsiada d'Izquierda Unida. Esquerra manté el seu diputat.
Aznar recull en aquestes eleccions el fruit d'haver propiciat l'estabilitat econòmica de l'Estat i la millora en la qualitat de vida dels ciutadans. És just reconèixer, però, que en la política econòmica dels darrers quatre anys hi ha influït decisivament CiU, per això pateixen mínimament la bipolarització política que es produeix en la convocatòria electoral. Els electors han apostat pels conservadors tenint en compte que aquesta legislatura inclou un repte transcendental: la desaparició de la pesseta i la posada en circulació de l'euro l'1 de gener del 2002.
L'esquerra espanyola i els nacionalistes temen que el PP, alliberat de cotilles, passi el corró. En el seu discurs d'investidura, que té lloc el 25 d'abril del 2000, Aznar assegura que pretén assolir els objectius de la legislatura “mitjançant el diàleg, perquè les reformes basades en acords són més sòlides i duradores”. I escenifica aquest esperit explicant que ha travat un pacte de legislatura amb Coalició Canària i ha “comprovat” l'existència d'objectius comuns amb el programa de CiU. Només té paraules de lloança a la formació de Pujol: “Considero que el compromís de CiU amb la modernització de la nostra societat constitueix una valuosa aportació per aconseguir les fites que ens proposem.” I els insta a renovar la col·laboració del mandat anterior.
CiU es troba en una cruïlla: no és capaç de trenar acords estables a Catalunya per governar al marge dels que pugui assolir amb el PP, després del revés que els nacionalistes van patir en les eleccions al Parlament del 1999. Des d'aquest punt de vista els interessa mantenir l'entesa amb el PP a Madrid. D'altra banda, un sector del partit encapçalat pel secretari general de CDC, Pere Esteve, vol trencar amb el PP d'una manera clara. Esteve forma part dels analistes del partit que consideren que el resultat del 1999, que a punt ha estat de costar-los la Generalitat, és fruit que els seus votants els penalitzen l'acord amb el PP. Convergència, però, no només no escenifica la ruptura amb el PP que demana una part de la mateixa direcció del partit, les bases i els seu electorat, sinó que literalment regala el seu vot al PP durant la sessió d'investidura i hi vota a favor. Un regal que a Catalunya li permetrà, però, aprovar els pressupostos de la Generalitat.
Aviat, però, els convergents s'adonen que el PP amb majoria absoluta no és el mateix que amb una minoria que poden condicionar. En certa manera, les paraules de Joan Puigcercós, portaveu d'ERC al Congrés dins del Grup Mixt, el 26 d'abril en el seu torn d'intervenció en el discurs d'investidura resulten profètiques. Puigcercós va argumentar el vot negatiu a la investidura d'Aznar advertint que la política que el president en funcions havia avançat en el seu discurs “implica una clara involució per al desenvolupament polític i cultural de Catalunya”. I així va ser.
Ho descriu amb precisió a L'Espanya d'Aznar Joaquim Colominas, militant de CDC, doctor en Ciències Polítiques i des del 2014 president de la Fundació CatDem, vinculada a Convergència. Diu Colominas: “L'acció del govern popular durant aquest segon període [en referència a la legislatura de la majoria absoluta] es va caracteritzar per la voluntat de voler imposar una única veritat –la seva–, de posar límits al debat polític i de castigar, amenaçar i criminalitzar tothom que discrepés de la seva visió política.”
En aquest mandat els nacionalistes, que són els que han alimentat el PP els quatre anys anteriors, certifiquen que quan un partit té el poder absolut l'exerceix de manera absoluta vers Catalunya, sense discernir amics o enemics, sense pagar lleialtats o compromisos en
la construcció de l'Estat. La
involució autonòmica de l'Estat entre 2000 i 2004 és absoluta, perquè en realitat el PP no creu en el model de les autonomies. Per al PP, el model d'Estat es centralista i radial. L'aspiració d'Aznar és que Madrid sigui considerada una de les grans capitals europees i, per tant, no entén una cocapitalitat compartida amb Barcelona. Cap estat té dues capitals. Espanya, tampoc.
El PP porta a terme una política contra Catalunya sistemàtica i gens improvisada: patriotisme constitucional (aquí és on el PP converteix la Constitució en un llibre sagrat, en un dogma de fe), retallada autonòmica, pla hidrològic, les lleis educatives que atempten contra les competències catalanes en la matèria, matrícules de cotxes que no admeten distintius autonòmics –és il·lustratiu que Aznar redueixi a una “polèmica de xapes” un debat de fons sobre el sentiment dels catalans de pertinença a una nació diferent de la que es vol imposar–, l'atac de la Real Academia de la Historia contra l'ensenyament de la història que es fa a Catalunya i un llarg etcètera.
El tomb polític a Catalunya, el 2003, amb l'arribada a la presidència de la Generalitat del socialista Pasqual Maragall i del republicà Josep-Lluís Carod-Rovira a la conselleria en cap –a més de Joan Saura, conseller de Relacions Institucionals i Participació– fa que a José María Aznar se li acabin les manies, si és que en tenia. Ja no hi ha necessitat de donar suport al govern de la Generalitat i, per tant, ara el que cal és combatre'l. No hi ajuda l'entrevista que Josep-Lluís Carod-Rovira manté a Perpinyà amb representants de la banda terrorista ETA. Les bones intencions del cap de files d'ERC xoquen amb un atac furibund de la caverna mediàtica i del mateix govern espanyol, obsedit a eliminar ETA per qualsevol mitjà. La polèmica li costarà el càrrec a Carod-Rovira, i alhora la campanya en contra d'ell alimentarà el creixement exponencial d'Esquerra Republicana els anys a venir.
Temps de boicots
L'arribada al poder del PSOE, liderat per José Luis Rodríguez Zapatero, després de la commoció que pateix l'Estat l'11 de març del 2004 pels atemptats a l'estació de tren d'Atocha, rebaixa el to de crispació amb Catalunya en aparença. La caverna mediàtica s'ha instal·lat definitivament en l'anticatalanisme més recalcitrant, suportat per un PP a l'oposició que no paeix haver perdut les eleccions.
Unes desafortunades declaracions de Josep-Lluís Carod-Rovira a finals de novembre cridant a la mobilització dels catalans en contra de la candidatura dels Jocs Olímpics de Madrid 2012 provoca una reacció espanyolista en forma de boicot al consum de cava català durant les festes de Nadal. Malgrat que el polític català es disculpa, el mal ja està fet. La família Raventós, propietària de Codorniu, explica a El Mundo que en un sol dia li han anul·lat una comanda de 80.000 ampolles. Les vendes de Codorniu es redueixen durant el primer semestre de 2005 un 4,37%, cosa que els suposa facturar 9 milions d'euros menys. Freixenet perd un 4% de les vendes. Si bé és cert que les vendes a Espanya cauen un 6,6% respecte de l'any anterior, el boicot es neutralitza i, a la fi, Codorniu, Freixenet i els altres productors acaben venent més que l'any anterior. Les dues grans marques, que són les que tenien més presència al mercat espanyol, creixen globalment un 3,3%, 13,3 milions d'euros més que l'any anterior. El boicot al cava queda neutralitzat per l'augment de les exportacions, creixen un 6,3% (6,7 milions d'ampolles més que el 2004), i també per l'efecte contraboicot que fa que els catalans consumeixin un 10% més d'ampolles de
cava que l'any anterior.
Boicotejar els productes catalans no surt a compte. El 2003 el grup Leche Pascual va decidir deixar de comprar llet als ramaders catalans com a represàlia perquè el govern català es negava a acceptar una determinada marca d'iogurt. Unió de Pagesos va encapçalar un contraboicot i la companyia espanyola va veure com les seves vendes queien a Catalunya entre un 15 i un 20%. Sis setmanes més tard, rectificava i tornava a comprar llet catalana i anunciava la construcció d'una planta lletera a Catalunya. De resultes de la seva actitud, però, la llet de cooperatives catalanes va
irrompre al mercat amb força i els va esgarrapar una
bona quota de mercat.
Una cosa diferent són els boicots organitzats per l'Estat. L'Estat i la direcció d'Endesa, capitanejada per Manuel Pizarro, amic personal d'Aznar, van torpedinar l'OPA que Gas Natural va engegar per comprar Endesa. La intenció de la companyia que té com a primer accionista La Caixa de comprar l'Empresa Nacional de Electricidad va caure com una bomba sobre Madrid. L'ABC i El Mundo van denunciar el que consideraven una conxorxa entre la principal entitat financera catalana, el tripartit i el ministre d'Indústria, aleshores José Montilla. Pizarro va viatjar a oferir l'empresa a Alemanya, que va fer una oferta superior a la de Gas Natural, va impedir que la privatització anés a mans catalanes. A l'hora de
la veritat, però, la subhasta
de la companyia l'acabaria guanyant la italiana Enel.
Els catalans havien començat a despertar, en vista dels atacs rebuts durant els últims cinc anys i després de comprovar que els intents dels empresaris i polítics de ser espanyols o de modernitzar Espanya xocaven ja no contra un mur d'incomprensió sinó contra un sentiment de rebuig d'expressió violenta. S'establien les bases del que avui estem vivint.