La llarga lluita per la Mancomunitat
1911-1914. El procés de creació de la Mancomunitat de Catalunya, que no anava més enllà de la possibilitat que les diputacions es coordinessin, posarà en evidència el recel que generava qualsevol instrument d'autogovern
El procés d'autorització de la Mancomunitat es perllongarà durant més de dos anys
“Yo afirmo que si hasta ahora
cuarenta y cuatro provincias han podido sostener con apuro el régimen de privilegio de cinco [les províncies basques i Navarra], será dificilísimo que cuarenta sostengan el de diecinueve o catorce. Si el sistema
de mancomunidades se generaliza, será un desastre para el Estado
a corto plazo”
Niceto Alcalá-ZamoraDiputat liberal
28 de juny del 1912. Congrés
El 6 d'abril del 1914 es
reuneix, per primera vegada, l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya. El lloc escollit és l'actual Palau de la Generalitat. El president del nou organisme, Enric Prat de la Riba, destaca la transcendència de l'acte i remarca que “la Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el decret de Nova Planta [...] i n'inicia un altre, que és el demà”. La data és carregada de simbolisme. Fa justament dos-cents anys que Catalunya ha perdut les seves institucions i el flamant president recorda que “des d'aleshores, Catalunya no ha tingut cap òrgan unitari de la seva personalitat, format pels seus elegits”. Tot i això, el nou ens no va més enllà de la coordinació de les quatre diputacions, sense que l'Estat li hagi traspassat –ni ho farà– cap nova competència.
El procés de reconeixement de la Mancomunitat ha estat llarg i tortuós, tant per l'oposició que ha generat com pels esdeveniments que s'han produït. De fet, ja trobem rastres d'aquesta demanda el 1904, arran d'una esmena presentada pels diputats de la Lliga Regionalista i altres representants catalans al projecte de bases per a la reforma de l'administració local. És a partir del 1911, però, quan la pressió s'accentua i els suports s'incrementen substancialment. El juny d'aquell any, en la primera sessió després de la renovació de l'ens, la Diputació de Barcelona planteja a les seves homòlogues la proposta de redactar unes bases per avançar cap a una mancomunitat. A poc a poc s'hi aniran sumant la resta de diputacions, presidides per un regionalista (la de Girona), un republicà (la de Tarragona) i un liberal (la de Lleida).
La premsa espanyola es mostrarà sorpresa per aquesta heterogeneïtat i hi veurà la resurrecció “de la desecha Solidaridad Catalana”. De fet, la unitat política encara va més enllà de la que havia aglutinat la Solidaritat. El 17 d'octubre els presidents de les quatre diputacions aproven unes bases per presentar al govern espanyol. La proposta és molt telegràfica i no té gaires diferències respecte al projecte de llei d'administració local del 1907, avalat pels conservadors espanyols. La diferència principal és que detalla les delegacions de serveis i tributs, cosa que no fa el projecte del govern d'Antonio Maura; i, sobretot, que es tracta d'un vestit a mida per a Catalunya. Aquest serà, com es pot suposar, el principal motiu de suspicàcies per part dels partits espanyols.
El 8 de desembre, una comissió encapçalada pel president de la Diputació de Barcelona presenta l'avantprojecte al president del Consell de Ministres, José Canalejas. En lliurar el document, Enric Prat de la Riba declara que “esas Bases [...] no son obra de partido [...] pero es asimismo verdad que todos los partidos, con una sola excepción, encuentran en esas Bases satisfacción a una parte de los ideales que sustentan [...] Han sido elaboradas con alto espíritu de transacción y de armonía por hombres de todas las escuelas y de todos los partidos”.
El president del Consell de Ministres respon que “ni yo me resistiré a ir a la Mancomunidad, ni el Partido Liberal ofrecerá resistencia alguna que pueda dificultar la realización de esta obra”. Tot i això, adverteix que les bases es convertiran en un “cafè per a tothom”, si bé “con carácter facultativo, no con carácter prescriptivo, porque todas las regiones de España no están en las mismas condiciones”. Canalejas es convertirà, a partir d'aleshores, en un bon aliat de la demanda catalana, però no podrà evitar les tensions internes entre els liberals per aquesta qüestió.
El debat a les Corts
El 25 de maig el ministre de la Governació presenta el projecte al Congrés. El document que se sotmet a debat ha patit, però, algunes modificacions substancials: les delegacions de serveis s'han rebaixat (ja no apareix el cadastre) i, el que és més important, han esdevingut opcionals per a l'Estat i no pas obligatòries, com proposava el text català. Malgrat tot, el projecte provoca divisions entre els membres del govern i els diputats del partit que li dóna suport. El debat es perllongarà durant set sessions plenàries. Un dels principals arguments dels opositors se centrarà en el fet que qualsevol concessió pot agreujar l'anomenat “problema catalán” i que la demanda és fictícia, inventada per un partit polític. D'altres es pronuncien en el sentit que serà impossible que les quatre diputacions es posin d'acord per constituir una Mancomunitat. Les dues darreres percepcions es demostraran errònies.
D'entre els diputats que s'oposaran al projecte trobem Fernando Soldevilla, un periodista amb un historial declaradament anticatalanista, que s'esforçarà a lligar el projecte de la Mancomunitat amb les Bases de Manresa. També s'hi mostrarà contrari un jove Niceto Alcalá-Zamora, futur president de la República, que argumentarà que es debilita l'estructura de l'Estat. Però un dels principals opositors al projecte serà l'anterior cap de govern, el liberal Segismundo Moret, que s'agafarà a la manca de consens i al perill que es creï “una oligarquía gobernante en las cuatro provincias”. El darrer argument era certament original si tenim en compte que el règim de la Restauració es caracteritzava, precisament, pel clientelisme polític. Per contra, el president del Consell de Ministres, José Canalejas, lligarà el seu futur al reconeixement de la Mancomunitat: “Mis previsiones de gobernante me obligan a que este proyecto sea ley y, si no, a retirarme con todas las consecuencias.”
El periple del projecte
Després del debat, el projecte de llei encara haurà de superar un munt d'obstacles. El dia 5 de juliol les sessions són suspeses per vacances. Després de la represa, es torna a engegar la tramitació, però a un ritme lentíssim. El 17 d'octubre, finalment, el text se sotmet a votació i recull un aval amplíssim, de 171 vots contra 42. El projecte, però, encara ha de superar l'obstacle del Senat, amb una composició més heterogènia i un control més complicat per part del govern. El dia 12 de novembre, per acabar-ho d'adobar, es produeix un fet inesperat: José Canalejas, el principal avalador del text, és assassinat a mans d'un militant anarquista. Pocs dies després, el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, resumeix perfectament el sentiment dels diputats catalanistes: “Haurem de tornar a començar.”
Davant aquest escenari, la Lliga decideix recórrer a les mobilitzacions. El 24 d'octubre convoca una manifestació a la plaça de Sant Jaume per tal de donar suport a l'assemblea que se celebra a l'actual Palau de la Generalitat, en què participen tots els diputats provincials i bona part dels parlamentaris.
A la façana de l'ajuntament de Barcelona s'hi situen les banderes de les capitals de província;
i a la resta d'edificis de la plaça, els domassos de les entitats que s'han adherit a l'acte. La reivindicació transcorre sense incidents. Els lerrouxistes intenten pertorbar l'acte amb crits de ”¡abajo las Mancomunidades” i “¡viva España!” i un exaltat fins i tot dispara un tret a l'aire; però els manifestants no cauen en la provocació. El suport al projecte també s'expressa a través d'una consulta als ajuntaments, que recollirà un ampli suport, de més del 95% si ho comptem en termes de pes demogràfic.
Mentre que a Catalunya s'acumulen les adhesions, els governs espanyols entren en una fase de debilitat. I un dels temes que divideix és, òbviament, la forma d'afrontar la qüestió catalana. El 25 d'octubre, l'endemà de la manifestació que ha omplert el centre de Barcelona, el president del Consell de Ministres, assetjat per
les lluites internes dels liberals, se sotmet a una moció de confiança. La perdrà i la demanda de la Mancomunitat tornarà a situar-se en un punt mort. El successor de Romanones serà Eduardo Dato. El mateix dia que aquest pren possessió, el president de la Diputació de Barcelona li adreça un telegrama en el qual manifesta el desengany de la societat catalana; i, dos dies després, una àmplia representació de parlamentaris catalans (amb alguns dinàstics al capdavant) augmentaran la pressió.
Finalment, l'aprovació de la Mancomunitat s'acabarà produint per la porta del darrere;
a través d'un acord polític i un decret. El 19 de desembre del 1913, la Gaceta de Madrid publica un reial decret en el qual, després d'una justificació de gairebé dues pàgines, s'autoritza que “para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias, podrán estas mancomunarse”. I, tot seguit, fixa els condicionants per dur a terme aquesta mancomunitat. La tramitació del projecte haurà durat més de vint-i-quatre mesos, un període de temps desmesurat si tenim en compte que només es tracta de permetre que les diputacions puguin coordinar les seves actuacions;
i és una prova evident de les prevencions que genera qualsevol instrument d'autogovern impulsat des de Catalunya.
L'ocurrència d'Alfons XIII
El procés de gestació de la Mancomunitat de Catalunya provocarà un episodi curiós que tindrà com a principal protagonista el rei Alfons XIII. Segons explica Francesc Cambó a les seves memòries, en una reunió que va mantenir amb el monarca a la Casa de Campo de Madrid l'octubre del 1913, aquell va proposar-li una solució certament original per intentar desencallar el litigi, la qual va provocar la perplexitat del líder de la Lliga: “[...] para calmar los recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca. Así ya tendría fuera el argumento del peligro de la unidad de Cataluña”.
L'ocurrència resulta tan reveladora del paper que jugava Alfons XIII en un sistema polític absolutament decadent (que li permetia convertir el mapa provincial en un joc de cromos) com dels recels que generava la simple unió de les diputacions catalanes.