La seva irrupció en el món del futbol va ser espectacular. Havia nascut el 29 de desembre del 1914 i als quinze anys ja jugava en el Girona. Dos anys més tard el va fitxar el FC Barcelona, que va pagar 20.000 pessetes al Girona i 10.000 al jugador, amb un sou mensual de 500. Hi va jugar durant deu temporades, en dues etapes, ja que durant la Guerra Civil es va exiliar a França, on va jugar amb el Seta, amb el qual va conquerir el campionat francès.

L'estiu del 1944 va fitxar pel Nàstic de Tarragona i hi va jugar cinc temporades, aconseguint l'ascens a primera divisió l'any 1947. El Nàstic va ser el primer equip que va guanyar el Real Madrid al seu estadi actual. L'últim any amb l'equip va compaginar la feina de jugador amb la d'entrenador. Va acabar l'itinerari al Sant Andreu.

La seva carrera com a entrenador va començar també al Girona l'any 1952, a tercera divisió. No va acabar la temporada, ja que va acceptar una oferta per dirigir el Saragossa a primera, però no va aconseguir la permanència. El seu primer èxit a la banqueta va ser a Oviedo, club amb el qual va estar a punt, el 1955, d'aconseguir l'ascens a primera.

Després d'una temporada en blanc, el 1956 el president del Barcelona, Francesc Miró Sans, el va escollir per dirigir el primer equip, i es va convertir en un dels pocs escollits que han estat jugador i entrenador del Barça. El joc d'atac i el treball amb el planter eren les senyes d'identitat, les mateixes que, quaranta anys mes tard, es presenten com la gran novetat. Gràcies a ell, jugadors com Olivella, Vergés, Gensana o Coll van debutar amb el primer equip. Una copa i la primera copa de Fires figuren entre els seus èxits, tot i que el van destituir en el partit de tornada de la final, amb el títol pràcticament a la butxaca. Balmanya va ser l'entrenador que va inaugurar el Camp Nou.

Semblava que volia clonar la trajectòria anterior. Després del Barça, va anar dos anys a entrenar el Seta, d'on va tornar per entrenar el València en dues temporades excepcionals. L'any 1963 va anar a parar a la banqueta del Betis, amb el qual va quedar tercer i va aconseguir per primera vegada el passaport a a Europa. Després Màlaga i, finalment, l'Atlètic de Madrid amb el qual va guanyar la lliga. El següent pas van ser dos anys al capdavant de la selecció espanyola, d'on va sortir per tornar a Saragossa. L'any 1972 es va asseure a la banqueta del Cadis per acabar, dues temporades més tard, entrenant el Sant Andreu. Va continuar lligat al món del futbol com a secretari tècnic del Barça i l'Espanyol, director de l'escola catana d'entrenadors i comentarista. El 14 de febrer de 2002 va morir un home que ho havia estat tot en el món del futbol. A títol pòstum el COE li va atorgar la medalla de plata del Mèrit Esportiu.