L'alcalde de Vilanova i la Geltrú, Jaume Casanovas, va proposar el 1980 als grans ajuntaments de la zona la creació d'una mancomunitat de serveis per abaratir els costos de portar l'aigua del Llobregat a la zona. Trenta-un anys després l'ens gestiona, a més de la xarxa d'abastament de l'aigua, els col·lectors i depuradores d'aigües residuals, els residus sòlids urbans, el centre d'acollida d'animals, i el centre d'atenció i seguiment de les drogodependències de tots els municipis que integren l'Alt Penedès i el Garraf. La mancomunitat té un pressupost anual d'uns 25 milions d'euros, 103 treballadors i un consell amb 33 representants de cada municipi. L'ens se sufraga amb les quotes que paga cada ajuntament, el cost que abona l'ACA per les depuradores, les subvencions i els preus públics de les anàlisis d'aigua que fan, i és un organisme apolític. “Les decisions sempre s'aproven per unanimitat”, explica Frederic Ràfols, gerent de l'ens des del 1995. La mancomunitat disposa d'una xarxa d'equipaments, entre els quals destaquen la planta de tractament de residus urbans de Vilafranca del Penedès, la planta de compostatge situada a Sant
Pere de Ribes i la gossera de
Vilafranca. Els responsables
del servei esperen poder constituir la setmana que ve la nova junta, després que els nous ajuntaments ja hagin nomenat els seus representants i es procedeixi a nomenar el nou president. La mancomunitat penedesenca no és l'única que es va gestar a la zona. El Tegar és
una altra iniciativa creada des dels ens locals. El centre treballa des de l'any 1974 per a la integració social i laboral de persones amb disminucions.

Amb l'objectiu de posar fi als abocadors incontrolats i resoldre el problema de la gestió i eliminació de la brossa, el 1987 es va crear la Mancomunitat d'Incineració de Residus Urbans del Camp de Tarragona, formada pels ajuntaments de Tarragona (ara també la Canonja), Reus, Valls, Cambrils, Salou, Vila-seca i Constantí. Des que el març passat va comprar el seu 40% a l'Instituto para la Diversificación y Ahorro Energético estatal, que havia contribuït a la forta inversió inicial, l'ens controla el 100% de Sirusa, la societat anònima que des del 1991 gestiona la planta incineradora on es cremen bona part dels residus de la regió. “Avui és tot un model d'eficàcia, amb unes ràtios de rendibilitat i nivells de satisfacció altíssims”, explica el president de Sirusa i alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que recorda que la incineració “genera molta energia, i de les escòries es recuperen metalls i materials de construcció” que suposen ingressos extres. “Anant sols hauria estat absolutament impossible, i sempre hi ha hagut unitat política en la gestió”, presumeix Ballesteros, un ferm defensor d'aquesta fórmula. “Sobren consells comarcals i falten mancomunitats de municipis”, afirma, si bé recorda que “el govern no pot defugir la seva responsabilitat, perquè moltes necessiten el seu suport”. En el cas tarragoní, l'alcalde creu, per exemple, que a llarg termini se'n podrien crear per gestionar temes relacionats amb l'energia, la recollida de la brossa o el transport públic, ja que ara l'Autoritat Territorial de la Mobilitat “té una acció molt parcial i limitada al nucli central”.

La gestió compartida de les deixalles a l'Alt Maresme no passa els seus millors moments. L'ens –format per Malgrat de Mar, Santa Susanna, Palafolls i Pineda de Mar– viu una situació complicada com a conseqüència de l'impagament de les quotes corresponents a algun d'aquests municipis. El concepte de mancomunitat permet a cada població que hi està adherida traslladar els seus camions de brossa i abocar-la en un transport més gran, que és el que fa el viatge fins a la planta del Consorci de Residus del Maresme, a Mataró, i fins a altres plantes finalistes. “Les mancomunitats són útils des del punt de vista d'eficiència econòmica, però cal que els seus integrants siguin responsables”, explica l'alcaldessa de Malgrat de Mar i presidenta de la mancomunitat, Conxita Campoy (PSC). Precisament Malgrat ha estat l'únic dels quatre que aquest any ha fet els seus pagaments a temps. El deute dels altres municipis ha arribat fins al milió d'euros, fet que va dur Campoy a parlar de “situació límit” fa tan sols uns mesos. Tot i això, no sembla que els municipis implicats estiguin disposats a deixar caure aquesta estructura, creada el 1994, perquè la gestió individual de cada municipi encara seria més cara. Tot i les dificultats, l'alcaldessa socialista continua defensant la necessitat de mancomunar serveis per tal de rebaixar costos, però considera que la Generalitat ha d'establir millor les regles del joc. “Si s'ha de fer una carretera que passi per tres municipis, aquests mai es posaran d'acord perquè tots la voldran diferent; cal que la Generalitat exerceixi la seva autoritat des de dalt”, destacava ahir Campoy.