Civisme, respecte i democràcia. En temps convulsos
Vivim temps convulsos. Molt.
Convulsos per la crisi econòmica. Fonda, de llarga durada i que afecta tothom, però sobretot la classe mitjana i el món treballador. Especialment pels efectes devastadors de l'atur. Tot plegat crea angoixa i desànim. I perquè comporta perill per a l'estat del benestar tal com havíem aconseguit crear-lo a Catalunya. Un perill que no podrem conjurar del tot si no canvien les condicions econòmiques i polítiques en què viu Catalunya. No el podrem conjurar si Catalunya continua amb un 9% de dèficit fiscal i amb un marc legal espanyol que frena el creixement econòmic del país.
QUAN ALGÚ ES PREGUNTA, SORPRÈS, com és que a Catalunya les coses en poc temps han anat com han anat, és que no s'havia adonat que molta gent havia pres consciència de diverses coses.
Una, que l'ofec financer de la Generalitat i en general de Catalunya havia arribat a nivells insostenibles. I que això frenava qualsevol iniciativa de recuperació econòmica.
Dues, que això repercuteix en la situació social, no solament per l'atur, sinó també per la sanitat, els serveis socials, etc.
Tres, que en un país com el nostre, amb tanta immigració, dificulta molt la seva integració i la bona convivència. I cal subratllar que una bona convivència és, i ha de ser, un objectiu del tot prioritari de Catalunya.
Quatre, que tot això condueix gradualment, però inexorablement, a buidar de contingut la Generalitat.
Cinc, que la postura de les institucions espanyoles és de menysteniment envers Catalunya. Com va dir en Miquel Roca després de la sentència del Tribunal Constitucional, s'ha trencat el pacte constitucional espanyol i ja no tenim cap garantia.
Tot això ha enfortit una sensació de maltractament, de greu perjudici econòmic, d'amenaça del nostre estat del benestar i d'una renovada pressió contra la nostra identitat. I tot en un ambient d'hostilitat manifesta que a Catalunya ha desembocat en una acceleració i intensificació de la reivindicació nacional, i fins i tot independentista. Ha conduït a una molt forta ruptura de la confiança envers l'Estat espanyol. I també a una situació econòmicament insostenible. I així Catalunya no pot seguir. Tant és així que l'argument més potent a favor de la independència és la inviabilitat de Catalunya com a país, com a economia i com a societat en les condicions polítiques i financeres que Espanya li imposa. Es diu de vegades que la independència no és possible, que no és viable. Però encara és menys viable que en les condicions financeres i polítiques (és a dir, de laminació a fons de l'autogovern) que li imposen Catalunya pugui ser un país eficaç i fer un bon servei a la seva gent. Per tant, reclamar un canvi radical de la situació de Catalunya és lògic i legítim.
Però, pel que es veu, Espanya està totalment tancada a ni tan sols parlar-ne. Per tant, té tota la lògica que la reclamació d'independència s'hagi incrementat molt i molt. És una reclamació justa d'un poble que se sent maltractat com a societat, com a economia i en la seva identitat, i també en la seva capacitat d'atendre adequadament els seus ciutadans.
TOTALMENT LÒGIC I JUSTIFICAT. Sobretot si s'actua amb civisme, respecte i democràcia. Com cal. I com Catalunya ha de fer.
De cara endins amb ànim integrador i amb la idea que el que compta és el bé de les persones. Com sempre ha estat el lema del catalanisme –de l'anomenat “nacionalisme personalista”. Amb un concepte de Catalunya que abasti tots els seus ciutadans. De cara enfora amb voluntat de bona relació i col·laboració amb Espanya i d'integració europea. I amb una manera de fer pacífica i democràtica.
Un canvi radical de la situació d'un país s'aconsegueix amb subversió o violència –i a això Catalunya sempre hi ha renunciat, i ara també– o amb la creació per procediments democràtics d'una molt àmplia majoria social. Amb civisme, respecte i democràcia.