Sense autocrítica i marcant diferències

Somni o realitat. Dos conceptes que ahir al vespre van entroncar amb molts dels arguments que es van plantejar en el debat amb els candidats per Girona dels partits amb representació parlamentària. L'acte, organitzat per El Punt Avui, TVGi i la xarxa local de ràdio i celebrat a l'Espai Caixa, no va ser tan sols polític, sinó un viatge en què es van confrontar models de país. Per a uns, la frustrada relació amb l'Estat espanyol, la fatiga després de trenta anys de relació i el cansament de picar la mateixa pedra –un argument que van utilitzar tant ERC com CiU, i en part SI, molt més radical– servien per justificar l'estat propi; uns altres no renunciaven al federalisme i al dret a decidir, com ara el PSC, mentre que ICV clamava per la justícia social i per enterrar les polítiques neoliberals. Finalment, el PP assegurava que la independència no era necessària i era un gravíssim error. Els candidats, doncs, es van mullar.

Així, Roger Torrent (ERC) va apel·lar a la tradició històrica i va dir que el seu partit és independentista des de l'origen, allò que en biologia s'anomena l'ADN. Torrent es va moure entre la defensa de la independència i la necessitat d'apostar per les polítiques socials.

Santi Vila (CiU) va recordar que després de la dictadura s'havia intentat que el fet diferencial català fos entès clarament en el si de l'Estat espanyol, sense cap resposta positiva. Per això, i erigint-se en un nou Lawrence d'Aràbia, Vila va donar a entendre que la incomprensió i el maltractament tant econòmic com polític de Catalunya havien portat la seva formació, i a ell, un gran moderat, a iniciar aquest àrid procés per conquerir un estat. Vila, que al llarg de totes les seves intervencions es va guardar de dir la paraula independència, va trobar un digne contrincant en Toni Strubell (SI), que es va inflar el pit remarcant que al llarg d'aquesta curta legislatura el seu havia estat l'únic partit compromès amb la independència. Strubell va retreure als seus contrincants el temps de tripartit, als uns, i el pacte amb el PP, als altres. En aquest punt, el socialista Juli Fernández no tan sols va continuar assegurant que el federalisme era una aposta vàlida per trobar solucions coherents per a l'Estat espanyol, sinó que a més va voler deixar molt clar que la seva formació defensava el dret a decidir. Una opció per la qual també va apostar Marc Vidal (ICV-EUiA), però proposant un gran pacte nacional per convertir la unitat d'acció en element de força que ajudi a evitar possibles fractures i complicacions.

Enric Millo (PP), gat vell que estirava el temps tant com podia –va rebre més d'un avís de la moderadora–, va ser l'únic que va dir que la independència no era necessària i, com si fos un enviat de Jehovà, va començar a recitar plagues bíbliques, des que els jubilats no cobrarien les pensions fins que les empreses fugirien i que els catalans es trobarien sols, abandonats i expulsats d'Europa, fet que portaria atur i desolació.

El debat, però, va ser alguna cosa més que una dissertació sobre la independència. No va deixar de sorprendre la unanimitat entre els candidats, que definien el moment com a excepcional, a l'hora d'admetre la gravetat de la crisi.

Però també van volar ganivets entre Vila i Fernández. El primer va parlar de l'herència rebuda i el segon va assegurar que les retallades eren ideològiques. Així mateix, el republicà Torrent insistia un cop i un altre en els 16.000 milions d'euros d'espoli fiscal que marxen a la capital estatal i no tornen a Catalunya. Si bé Vidal indicava les complicacions provocades per un sistema neoliberal, que ha convertit la crisi en l'instrument per destruir drets adquirits, Millo, molt en el seu paper d'anar sol contra el món, no tan sols retreia a Vila la pujada d'impostos impulsada des del govern de Mas, sinó que, copiant una proposta feta en el seu temps per Pasqual Maragall quan va defensar el federalisme asimètric, es va despenjar amb un nou concepte, l'autonomisme diferenciat, i va assegurar que Espanya defensa Catalunya.

Finalment, es van tocar les infraestructures. Llocs comuns com ara l'estat de la carretera N-II, la situació del port de Palamós i la incidència de l'aeroport sobre el turisme. Va ser èpic un moment en què Millo es va començar a penjar medalles recitant els milions que l'Estat havia destinat a Girona. Va arribar el moment de demanar el vot partint d'herències rebudes, estats propis i declaracions d'amor a Madrid.