Una trobada en família

Els sis candidats a les eleccions al Parlament de Catalunya semblaven ahir vells amics, no pel que fa a la ideologia, en què alguns estan totalment enfrontats, sinó pel fet d'anar-se trobant als debats, i encara més en aquests moments de la campanya. Tots, Santi Vila (CiU), Juli Fernández (PSC), Roger Torrent (ERC), Enric Millo (PP), Marc Vidal (ICV-EUiA) i Toni Strubell (SI) van estar en el seu paper. Tots sabien què diria el seu contrincant o aliat, i tots sabien com provocar-se entre si sense aixecar el to i la cella. Però, a banda de la familiaritat, el debat d'ahir va tenir dos elements clau. El primer: la crisi econòmica, i, el segon, com superar-la. CiU justifica l'adhesió d'última hora a les tesis sobiranistes pel fracàs de l'operació reformista o autonomista dels últims 30 anys, i enterrava allò del peix al cove; ERC, independentista històrica –a diferència de CiU– va ampliar el seu discurs sobiranista per abraçar l'aposta social d'ICV-EUiA, qui sap si per esgarrapar-li algun vot; SI, totèmica, es va centrar en la independència; el PP, com les profecies maies, va dir que el trencament portarà Catalunya a la divisió i l'enfonsament; el PSC, amb la seva clàssica dicotomia federalista, va apostar pel dret a decidir, i, finalment, ICV va advocar per un gran pacte pel dret a decidir i va mantenir la seva radical aposta social. Sí que hi va haver, però, un fet curiós: ningú dels que han tingut, o tenen, responsabilitat de govern va fer grans autocrítiques. Santi Vila (CiU) es va moure en un discurs a les portes dels futuribles; Roger Torrent (ERC) va fer un cert seguidisme del candidat del PP, ja que no podia deixar de replicar-li, i Marc Vidal (ICV) repartia llenya als escolanets de la Merkel. Juli Fernández (PSC) va tenir un paper difícil, ja que es va moure entre un discurs que ha rebut pals amb convidats estel·lars del seu partit dins una formació que no aconsegueix demostrar una unitat total. I també hi va haver algun moment remarcable o memorable, com ara quan Enric Millo (PP), sense despentinar-se, va enumerar els incompliments de CiU a la Generalitat per seguidament defensar l'increment d'inversions del PP a Girona, cosa que va provocar xiulets entre els assistents –és cert que estava en minoria, però qui sap si algun dels seus també va xiular–. I un altre fet curiós, alguns aplaudien indistintament un o altre candidat en funció del que deien. Finalment, cal destacar l'afluència de públic. No és un comentari banal si es té en compte la desafecció política del moment. I encara més quan, en altres debats organitzats últimament, els partits amb prou feines havien aconseguit arrossegar poc més que la seva clàssica i tòpica claca.