El dia de la seva vida
L'Ian i el Robbie Wood, pare i fill d'Edimburg, partidaris de la independència, viuen amb neguit la prèvia del referèndum, esperançats pel sí però alhora temorosos per un no que suposaria una gran decepció
“Una Escòcia independent donarà suport a la democràcia”, afirma el ministre escocès de Justícia, Kenny MacAskill, sobre el cas català
Al Robbie se'l veu neguitós. Falten deu hores perquè obrin els col·legis electorals i Escòcia prengui la decisió més important de la seva història, i la Julie, la seva parella, gairebé l'ha hagut de fer fora de la casa on viuen a Leith, a Edimburg. El Robbie, que treballa a Street Soccer, entitat que reinsereix indigents a la societat a través del futbol, ha anat primer a la marxa que Yes Scotland ha improvisat fins al Parlament, i ha quedat després per fer unes pintes.
Enmig, fa una aturada al pati de l'Old College, singular edifici de la Universitat, i hi desplega una gran bandera escocesa, enmig d'una espessa boira. Als seus 40 anys, tota la vida que espera el moment, i el viu com un nen petit, en una barreja d'excitació i il·lusió. I si guanya el no?, l'interroguem. Es queda mirant a l'infinit uns segons. Li brillen els ulls. “Bé, molts nois que entreno votaran que no, i no ho entenc perquè amb Escòcia tindran tots els ajuts assegurats”, lamenta. “La Julie és pessimista”, ratifica. “Però he posat una ampolla de xampany a la nevera per si de cas”, ens havia confessat ella dies abans.
Ve un guarda per convidar-nos a sortir, però abans hi parlem sobre l'únic tema de conversa aquests dies a Escòcia. Una emotiva complicitat s'ha apoderat dels partidaris del sí, i no té problemes per dir que ell ho és. Quinze dies abans, ningú donava una lliura per guanyar. Però si ara, que ho veuen a tocar, perden, la decepció serà gran. Al Royal Oak, un dels pubs més tradicionals de la ciutat, qui més qui menys du un adhesiu del Yes. Tots canten el Flowers of Scotland, l'himne oficiós de la nació que vol ser estat... És mitjanit i el pub és ple, però és hora de marxar: ja som al 18, dia laborable, i el Robbie treballa. “A veure si en pots convèncer algun pel camí”, s'acomiada.
Els seus pares viuen al nucli costaner de Portobello. L'Ian, un veterà professor d'història, també fa dies que està excitat. L'entusiasma que al seu carrer hi hagi més cartells del Yes que del No. Fins i tot el veí del davant, de qui ara ha sabut que fa 30 anys que és independentista. Vora la platja, l'Ian saluda el Norman, un altre veí, que votarà que no, i que tem un resultat ajustat. “Si hi ha un 50,5% a favor o en contra, en realitat no haurà guanyat ningú”, murmura. Simpatitzant històric dels laboristes, l'Ian als 90 va canviar a l'SNP. “Si Escòcia és independent tornaré a votar laboristes”, afirma. “I si no, seguiré buscant la independència, perquè el debat democràtic continuarà”, reflexiona, mentre confessa que encara no sap què votarà la seva dona, la Helen, més reservada. “No està decidida, però crec que sí”, confia…
“Si guanya el no, també pensarem que hem fet una gran feina; tinc amics del sí i del no, i ho seguirem sent”, explica la Rebecca des de l'oficina de campanya del Yes a Willowbrae Road, on el mateix dimecres hem acompanyat l'Ian. Amb uns 200 voluntaris més, en les últimes setmanes ha contribuït a pentinar el barri casa per casa. Entre ells hi ha la Laura, una anglesa que creu que la independència pot ajudar Anglaterra a recuperar la identitat, tot i que la família no la comprèn. “El meu xicot és belga, i té parents a dues hores de casa a Luxemburg i Holanda, quin problema hi ha?”, es pregunta . “Estem exhaustos, però són herois: hi ha una dona de 80 anys que ha treballat vuit hores al dia”, explica el Callum, cap de l'oficina. Tot recollint material, apareix Kenny MacAskill, ministre de Justícia escocès. L'abordem. “Treballarem fins a l'últim dia, i confiem en la victòria”, explica. “És un moment únic, qui sap si per una generació”. I els catalans? Què passarà si Escòcia s'independitza? “Donarem suport a la democràcia”, pica l'ullet.
El matí del dia D, l'Ian sembla tranquil. Esmorza llegint la premsa i surt a votar a una antiga església protestant. “Aquest pot ser el moment en què es troben la nostra esperança i la nostra història”, sentencia, amb la butlleta registral a la mà. A la porta, saluda els interventors dels dos costats. “Serem a Catalunya el 9 de novembre per tornar-vos el suport, alguna cosa passarà aquell dia”, ens asseguren els del sí. “Ha crescut l'agressivitat contra nosaltres les últimes setmanes, m'han arribat a dir que no era escocesa per defensar el Regne Unit”, lamenta la del no, al seu costat.
Enmig d'un degoteig incessant de votants, l'Ian exerceix el seu dret cap a les onze. A les nou del vespre quedarà amb el Robbie en un pub del centre. A les deu tanquen els col·legis. Guanyin o perdin, les pintes tampoc faltaran aquesta llarga nit… Alea jacta est.
