“És sorprenent la persistència de voler viure com a catalans”

Quan arriba el moment en què hauria hagut de produir-se aquest encaix, les comunitats són molt diferents, fruit d'una evolució política que ha creat una cultura unes lleis i unes institucions diferents. I la cultura castellana neix defensant-se de les diferències, amb jueus, amb morescos, i crea aquest concepte de raça, aquesta intolerància que mantindrà posteriorment. Això es manifesta en cada moment, perquè al cap i a la fi, si un es fixa en l'actualitat, segueixen sent problemes d'intolerància a la diferència.

La gana pesa, i quan pesa la gana provoca respostes de supervivència. Però la gana més aviat acostuma a provocar xocs que són totalment locals. Els grans moments d'enfrontaments polítics són enfrontaments en defensa de principis. Mentre estem parlant encara dintre de la supervivència d'Aragó, fins al segle XVI, el que dominen són enfrontaments interns, guerres civils defensant línies polítiques que tenen una notable diferència. Després, quan es produeixi la unió a l'imperi dels Àustries, sí que començaran a haver-hi uns elements d'enfrontament col·lectiu, del conjunt dels catalans respecte les aspiracions de control de l'imperi, que segurament superen les dissensions interiors i porten que hi hagi respostes més unitàries, com és el cas de la Guerra dels Segadors.

Sempre havien tingut la idea que ells tenien uns drets i unes llibertats i que això era una herència col·lectiva seva. La confusió que sovint es produeix, que tenen sobretot els historiadors castellans, de pensar que aquests drets i llibertats eren només per a les capes superiors és una errada total. Si hagués estat així no hi hagués hagut el suport popular que hi ha a cada moment de conflicte, com a la guerra dels Segadors i la Guerra de Successió. A partir del 1714, les observacions dels mateixos governants i militars castellans que aquesta gent estan obcecats per recordar aquells drets i recuperar-los mostra que efectivament hi havia alguna cosa més.

Quan ha arribat el moment de conflicte, les actituds personals poden ser com es vulguin però majoritàriament s'han associat als interessos de l'Estat espanyol. La idea que el catalanisme neix associat a la burgesia és absolutament equivocada. La burgesia el que fa és instrumentalitzar-lo quan li convé i abandonar-lo quan no li convé. Al segle XIX, per la burgesia la llengua de cultura és el castellà, i el català el reserven per a la poesia. Això fins que apareguin figures com Almirall, que va per un altre camí.Hi ha un exemple molt aclaridor, que és al 1890, quan es produeix la primera manifestació. El primer Primer de Maig en defensa de les vuit hores de treball produeix un pànic terrible i la burgesia demana que portin soldats. Quan jo estudiava en Jaume Vicens ens explicava a classe que els problemes del desenrotllament social aquí a Catalunya era que justament la burgesia s'havia acostumat a entendre que una vaga era un intent de revolució i no un moment d'una negociació.

Depèn de qui i de com. En principi és evident que el 1714 era un moment prou important com perquè la commemoració s'hagués de fer. Però potser hi ha hagut dos problemes. En primer lloc, que gairebé ha fet néixer la idea que els conflictes neixen aquí i no és veritat. I ja ve de 200 anys enrere aquesta dificultat d'encaix. I per altra banda, potser la incidència de la commemoració ha pesat massa només en el moment del xoc i no tant en l'entitat, la naturalesa del conflicte, en què està en joc.

El 1714 és un cop, però n'hi ha un de més fort, que és el 1939. El 1939 no solament posa fi a l'autonomia. El grau de repressió cultural és semblant, però tota la repressió física, els assassinats i les eines d'assimilació són molt més fortes. Creure que el sentiment de catalanitat avui existent és un fruit d'anys de control de l'escola, dels diaris, de la televisió per part d'uns governs nacionalistes és absurd. No entenen res i aquest és el primer dels problemes. 40 anys de franquisme no van bastar i això no s'explica més que per aquesta força interna, profunda, d'un sentit identitari que s'ha mantingut viu.

La societat franquista pacta la seva supervivència a canvi de fer concessions. I aquesta oposició que se suposa que havia estat antifranquista durant 40 anys, potser perquè se sent massa dèbil com per enderrocar allò per la força, acaba acceptant aquell joc, pensant potser de bona fe que tota la resta ho pot tornar a guanyar. Però en tot cas, accepta massa poca cosa. I enganya la gent volent fer creure que allà hi ha hagut una ruptura. Amb la Transició es va acceptar que continués massa tot l'aparell. I hi va haver la debilitat de pensar que les concessions que s'havien aconseguit amb l'Estatut eren suficients, sense entendre que tot el sistema tenia una tara fonamental, que és que estava condicionat a través de les interpretacions de la Constitució.

A partir del 2010, les coses es compliquen. Els efectes de la crisi i la seva mala gestió pesen sobre la gent i provoquen que el 2012 sigui ja una manifestació que el que proposa és una ruptura. Jo sostinc que no és una explosió alimentada pels partits, sinó que mostra un refús de la gent, que amb la voluntat d'independència està reivindicant, en realitat, un desig de ruptura total d'un sistema que se'ns ha fet insuportable. La gent té un malestar profund i una voluntat de canvi, que es produeixen associades a la consciència que la seva situació està sent empitjorada per una política de l'Estat espanyol que els és desfavorable, que els obstaculitza

I tant. Però sóc conscient de les dificultats. No em sembla raonable pensar que és un objectiu que es pot aconseguir a curt termini, per moltes raons. Si es tracta de guanyar-s'ho per la força, Catalunya no té exèrcit. I la capacitat de guanyar-s'ho d'una altra manera, per la negociació, és difícil i llarga, perquè ni uns ni altres estan disposats a cedir ni el context internacional és favorable. Sé prou que no viuré prou per veure això. Diguem que sóc un independentista que pensa que això va per llarg i que entretant hi ha coses que ens poden ajudar a viure millor, més lliurement.

No, vaig escriure aquest llibre contra el desencís, pensant que era una bona cosa ajudar a entendre que el que ens estàvem jugant no era una aposta política de fa cinc anys, sinó una cosa que anava per llarg i que havia resistit 500 anys d'intents d'absorció, tres guerres perdudes, i que tenia capacitat per seguir resistint. Vaig escriure'l pensant que la frustració d'unes esperances que amb massa imprudència s'han estat prometent com per aconseguir en pocs mesos podia produir un desencís.

En el compte deutor de Pujol hi ha una errada tan greu com el pacte del Majestic. Haver jugat el suport a la dreta del PP creient-se allò que deia l'Aznar, que parlava català en la intimitat, va ser un error brutal. Però la corrupció de la família Pujol em sembla que no és més que un signe de la corrupció del sistema. Tampoc venia tant de nou. Pujol havia tingut càrrecs al seu voltant que havien caigut. De fet, el que passava en aquesta societat s'havia d'haver vist més quan va passar el cas Palau i la gent va voler fer veure que no passava res. Encara ara, sembla que no s'han volgut assabentar de què mostrava el cas Palau, del grau de corrupció que estava molt a dintre de la societat.

Què passarà, no ho sabem. Estem en una situació que és molt més greu del que sembla i no estem en camí de millora. Aquesta és una societat endeutada fins a extrems terribles. El més greu són les xifres que s'han donat de la pobresa infantil. Compromet el futur de tal manera, que això és irrecuperable. A més, hi ha la possibilitat d'una nova etapa de recessió, que sembla clara i ara ha començat al Japó. La major incertesa és saber què passarà en aquesta societat que està descobrint que el sistema està podrit per la corrupció de dalt a baix.

No és que Guanyem sigui la solució, però més m'estimo coses que van en aquest sentit, de trobar-se amb la gent. Per aconseguir canvis globals de la societat, el joc dels partits a les eleccions generals té molts problemes. Entre ells, la capacitat que els de l'ordre establert, concretament de la dreta, té en el terreny de la propaganda i per generar por al canvi. En canvi, unes eleccions municipals en què el contacte amb la gent i els seus problemes és més fàcil em sembla que és una cosa esperançadora per inventar formes de fer polítiques noves des de baix, si és que això pot ser així.

El més sorprenent és aquesta persistència de la voluntat de la gent de voler viure com a catalans, amb un sentit que sempre s'ha manifestat en una línia de reivindicació democràtica. A diferència del que ha passat a altres llocs, de manifestacions en la història espanyola de “Vivan las caenas”. El valuós és veure aquesta persistència d'una manera de ser, de viure, d'entendre les coses que constitueix això que jo anomeno identitat. I això està molt viu. Les dificultats i els problemes d'aquests darrers temps més aviat ho han desvetllat. I aquí sí que és una esperança que, passi el que passi, hi hagi els entrebancs que hi hagi, aquesta força seguirà.