La unitat (im)possible
La suma de CiU i ERC en totes les eleccions catalanes no els hauria proporcionat, segons la llei d'Hondt, un augment apreciable del nombre de diputats, però la unió ara tindria pros i contres intangibles més decisius
El fet que el 2010 i el 2012 es presentessin escissions com ara Reagrupament i Solidaritat, en canvi, sí que va afeblir els resultats de l'independentisme
Tret del 1980,CiU i ERC sempre han tingut majoria absoluta al Parlament però mai fins ara havien pactat
Si l'independentismes'hagués presentat junt a les eleccions del 2012, avui tindria 77 diputats i no 74
Torna a estar sobre la taula –de fet, centra el debat polític des de ja fa setmanes– la possibilitat que l'independentisme concorri a les eleccions al Parlament de Catalunya en una llista unitària, tal com CiU reclama a ERC, que s'hi ha resistit fins ara. Un dels arguments amb què s'ha justificat és que, per l'aplicació de la llei d'Hondt, que sempre afavoreix el grup més votat, una candidatura conjunta tindria més probabilitats d'obtenir més escons que anant dues per lliure. Una sensació, tanmateix, que no s'acaba de confirmar si es fa una anàlisi freda dels resultats d'aquests comicis des del 1980. Fent un exercici de política-ficció, i sumant els vots de CiU i ERC en les deu convocatòries celebrades (vegeu gràfic), és cert que en cinc haurien guanyat un escó anant juntes, fins i tot dos el 1992. Ara bé, en tres de les quatre últimes cites, comptant la del 2012 en què hi va haver rècord de votants, la concurrència conjunta no hauria fet variar els resultats. “En un sistema tan proporcional, aquesta no és la variable clau; el percentatge de vots es trasllada bastant fidelment als escons”, confirma Lluís Orriols, professor de ciència política de la Universidad Carlos III de Madrid. L'expert en anàlisi electoral, a més, alerta que hi ha una “part no mecànica”, i no es pot donar per fet que una llista única rebés els mateixos suports. “Cal valorar si sumen vots, i no pas escons”, recorda, també a l'hora de plantejar-se si la fórmula pot ser vàlida pels pròxims comicis.
De fet, CiU mai havia defensat obertament un referèndum sobiranista fins fa dos anys –CDC tot just va fer el salt oficial a l'independentisme en el congrés del març del 2012–, així que mai a ningú li havia passat pel cap, ni tan sols llavors, una coalició amb els republicans. És clar que les circumstàncies actuals són del tot inèdites, amb la perspectiva d'unes històriques eleccions plebiscitàries, o constituents, d'on pot derivar un mandat democràtic per conformar una Catalunya independent. CiU defensa la visibilitat internacional i la força inqüestionable que tindria la majoria absoluta d'una única llista “de país”, i només aquest seu gir sobiranista dels últims anys ja seria una bona raó a favor, segons Orriols. “Ara els dos electorats són més homogenis nacionalment, abans una llista conjunta hauria tingut efectes més distorsionadors”, subratlla, ja que a més creu que la gent que no és independentista ja va deixar de votar CiU.
ERC, en canvi, replica que, a banda que primer UDC s'hauria d'aclarir, la fórmula pot ser contraproduent, ja que la fita real és maximitzar la suma de diputats independentistes. Els republicans defensen pactar un punt o una part del programa, i anar fins i tot sota un únic paraigua electoral –similar als de les llistes independents que s'associen a sigles d'un partit en les municipals per sumar després en consells comarcals i diputacions–, per formar un govern de concentració a partir d'una eventual majoria parlamentària. Orriols, en efecte, alerta que “el fet que es toqui l'oferta pot condicionar els votants”. Per exemple, simpatitzants d'ERC es poden negar a votar una candidatura encapçalada per Mas, i moderats de CiU, una llista amb els republicans. En tot plegat, a més, s'hi barregen càlculs partidistes dels uns i dels altres, amb una ERC que guanyaria, segons gairebé totes les enquestes fetes fins ara, i una CiU que quedaria darrere seu, amb l'expectativa, això sí, de capitalitzar l'èxit del 9-N alternatiu.
És cert, segons el professor, que com més juntes vagin les opcions “més inequívoca serà la translació entre el vot i el sí”, però hi ha dos elements que “intoxiquen la relació”: el programa electoral i el candidat, que només poden fer perdre vots i perjudicar l'objectiu real. Per posar fi a possibles distorsions, Orriols posaria dues condicions a una llista unitària. Una, que el programa no inclogui qüestions ideològiques, i deixi clar que, després d'una eventual declaració d'independència, hi haurà unes eleccions normals. L'altra, que el candidat sigui “el més asèptic i invisible possible”, justament per fer més visible l'objectiu final. “Si es vol donar un sol missatge, millor així”, conclou.
Els petits, més decisius
En tot cas, de la mateixa anàlisi numèrica amb l'aplicació de la llei d'Hondt (vegeu gràfic), sí que es deriva que en les últimes convocatòries al Parlament l'independentisme hauria obtingut més diputats si partits més petits, escindits en el seu dia d'ERC, no s'haguessin presentat per lliure, com van ser els casos de Reagrupament el 2010 i de Solidaritat Catalana per la Independència el 2012. “Els que queden per sota del llindar del 3% queden en zero, però de seguida que el passen obtenen dos o tres escons”, evidencia Orriols. Aquests dos anys, així, cap de les dues formacions va obtenir representació tot i haver assolit al voltant de 40.000 vots, que, afegits a una llista independentista, en canvi, sí que haurien permès guanyar diversos diputats respecte a la suma dels que els partits van obtenir per separat.
En les setmanes prèvies a les eleccions del novembre del 2012 ja es va fer l'intent d'una candidatura unitària entre ERC, SI, Reagrupament i Democràcia Catalana. Però l'intent no va acabar bé. Els de Carretero van optar per no presentar-se i donar suport a CiU, i els de Laporta tampoc hi van concórrer, i van demanar el vot per CiU o ERC. Vista la falta d'acord, SI, llavors amb quatre diputats, va decidir tornar a presentar-se sola. La CUP, que encara debatia si concorria o no a les eleccions i no es va decidir a fer-ho fins a última hora, ni tan sols va assistir a les converses. Passats els comicis, amb els resultats a la mà, SI va perdre la representació tot i obtenir gairebé 47.000 vots. Si hagués anat amb ERC, els republicans haurien sumat dos escons més, fins als 23, a costa de CiU i de C's. I si la CUP s'hagués afegit a aquesta aliança, haurien arribat als 28 escons, quatre més que cadascú en solitari, un a cada demarcació, a costa de CiU, el PSC, ICV i C's. O sigui, que l'independentisme avui sumaria 77 escons al Parlament, i no 74.
Una situació similar va passar el 2010, quan Reagrupament sí que es va presentar en solitari i no va obtenir representació tot i els seus vora 40.000 suports. Si hagués anat junt amb ERC, SI i CiU haurien obtingut 81 escons, en lloc dels 76 que van sumar els tres primers grups. Tant el 2010 com el 2012, doncs, les diferències, d'entre tres i cinc diputats en els casos extrems, no són gens menyspreables i ara podrien ser decisives en cas que el resultat sigui disputat.
Majoria absoluta des del 1984
Curiosament, es dóna el fet que, tret de les primeres eleccions, el 1980, els grups de CiU i ERC junts han tingut majoria absoluta en totes les eleccions que s'han fet al Parlament. Des del 1984, la suma entre els dos partits mai ha baixat dels 1,3 milions de vots, i s'ha mantingut al voltant del 50% d'electors (amb un màxim del 54% el 1992), i del 45% els últims anys, quan el vot nacionalista s'ha atomitzat.
Les circumstàncies conjunturals i les diferències polítiques en l'eix dreta-esquerra, però, han estat obstacles insalvables per a enteses entre els dos grans partits nacionalistes. Tot i que no sumaven majoria, de fet, CiU i ERC van pactar en la primera legislatura, el 1980, la investidura de Jordi Pujol com a president, a canvi que Heribert Barrera ocupés la presidència del Parlament. Això sí, CiU va governar sola i en minoria, i això va passar factura als republicans, que en les eleccions següents van veure com perdien la meitat dels vots, i gairebé dos terços dels diputats, en benefici de CiU, que assolia la seva primera majoria absoluta. ERC iniciava una llarga travessia del desert, i es trencava així tota opció de consolidar un front nacionalista, que no reapareixeria, de manera estable, fins al pacte de legislatura segellat el desembre del 2012, i que tot just es va trencar arran de les desavinences per la suspensió del TC de la consulta original del 9-N.
Del 1980 al 2012, el buit. Primer, per l'hegemonia que denoten les majories absolutes de CiU; després, pel seu acord amb el PP el 1999, quan CiU ja col·laborava amb Aznar a Madrid i, finalment, per les dues legislatures del tripartit, en què ERC va preferir formar governs d'esquerres, davant la qual cosa el 2010 va ser del tot inviable una aliança nacionalista amb CiU, que va tornar a preferir el PP. Això sí, sols van durar dos anys.