Feia més d'un any que la plaça de direcció del Museu de la Música estava vacant. L'antic director, Romà Escales, que va liderar la reobertura del museu al seu emplaçament actual al recinte de l'Auditori el 2007, es va jubilar a principis del 2011 i d'aleshores ençà l'equipament no tenia director.
L'anterior director general de l'Auditori, Oriol Pérez, va comentar en una entrevista a aquest diari que el Museu de la Música més que un museu semblava un mausoleu...
Som molt amics amb l'Oriol Pérez... És cert que el museu ha seguit un model d'instruments musicals del segle XX que posa l'objecte com a centre per construir després un cert discurs. La meva proposta vol mostrar com aquests objectes ens ensenyen la gran traça de l'activitat humana que és la música.
Vol donar vida a l'objecte, doncs?
La meva feina és transmetre la música com a experiència i subratllar el fet emotiu i estètic que hi ha al darrere. És una visió més antropològica i social, segurament. Ara bé: sóc músic i no puc veure aquests instruments com si fossin quadres, sinó les persones que hi ha al darrere tocant-los i gaudint-los. Ens interessen les persones i la manera com aquestes persones, a través de la reflexió de la música, podem formar-nos i establir un diàleg. És amb aquest nou discurs que volem dinamitzar el museu.
I això com es fa?
Creiem que el museu és una joia a l'ombra. Té molt poca visibilitat malgrat que és un dels set o deu museus de música més importants d'Europa. No podem atribuir-ho tot a l'emplaçament perquè els accessos són fàcils i la zona aviat es convertirà en un pol cultural amb el nou museu del disseny i el TNC. El nostre objectiu és que el Museu de la Música, dins la Casa de la Música, que inclou l'Auditori i l'Esmuc, sigui l'àgora, és a dir, un lloc de diàleg i reflexió.
Quines accions dureu a terme?
Fomentar una xarxa i ser els capdavanters pel que fa a les qüestions de patrimoni musical català. Volem actuar com a punt de referència amb la Biblioteca de Catalunya i l'Arxiu Nacional. Volem guanyar més públic i superar significativament els trenta mil visitants anuals que tenim actualment, la meitat dels quals provenen d'escoles.
Quina estratègia seguiran per ampliar el nombre de visitants de fora de Barcelona?
Volem potenciar la singularitat del museu, tal com fan molts d'altres per atreure públic, i en el nostre cas ho farem posant en relleu i donant visibilitat a la col·lecció de guitarres, que és única al món. Tenim més de setanta instruments, a banda d'altres de vinculats amb la guitarra, com els llaüts i les violes. Val a dir que la guitarra és un instrument català i la nostra col·lecció té una continuïtat magnífica. Així doncs, farem una campanya específica per promocionar aquesta col·lecció que creiem que pot tenir un cert atractiu per al turisme. També volem seguir participant en les programacions de l'Auditori, però també amb altres museus de la ciutat com el Picasso, el Miró, així com el TNC, amb qui ens reunirem aviat.
Durant un temps es va vendre una entrada conjunta amb el Cosmocaixa: es reprendrà?
Estem estudiant aquesta i altres fórmules per entrar dins el circuit de museus de la ciutat i guanyar visibilitat.
Destacaria alguna altra activitat programada pròximament?
El 28 d'abril, dins el Festival de Música Antiga, presentarem a escala mundial un instrument que feia quatre-cents anys que no es tocava. Es tracta d'un claviorgue del 1590. Era un instrument molt corrent durant segles però que arran del Concili de Trento i la Contrareforma va anar desapareixent, atès que es van separar molt clarament els instruments eclesiàstics de la resta. Sabem que se'n van fer uns tres-cents a tot Europa, però només se'n conserven tres a tot el món: un és al MET de Nova York; un altre, al Museu Glinka de Moscou, i el tercer és el nostre.
Pel que fa al discurs museístic, canviaria alguna cosa?
Val a dir que com a estudiós m'interesso especialment per la veu i he desenvolupat projectes com el de l'exposició Veus de la Mediterrània. La veu, però, està pràcticament absent del discurs del museu, malgrat que hi ha un apartat de músiques del món. Per tant, m'agradaria incloure-la-hi, però és molt complicat per la seva naturalesa intangible.
S'acaba d'inaugurar al museu l'exposició El so de la llum, que posa en connexió Mompou amb Gaudí. Altres museus, però, penso en el Cité de la Musique, de París, tenen una programació que s'obre a altres tipologies de música, no només clàssica, i també a autors d'altres nacionalitats, com una que van fer l'estiu passat sobre Bob Dylan. Es plantegen obrir la programació més enllà del patrimoni català?
Sí, i donarem algunes sorpreses. No puc avançar gaire res perquè encara hi estem treballant, però el primer projecte que tinc està relacionat amb la veu, concretament amb músiques vocals no europees. Des del consorci m'han encarregat un projecte a deu anys vista. La idea, doncs, és anar fent una exposició temporal cada any. El 2017, en què es complirà el desè aniversari de la inauguració del museu, ja hauria d'estar desplegat el projecte. La veritat és que m'he trobat un equip que, si bé fins ara seguia amb la inèrcia establerta el 2007, té ganes de donar un impuls a l'equipament.
Com us afecten les retallades?
Tenim un pressupost anual d'1,2 milions d'euros, tot inclòs. Per tant, hem d'aguditzar l'enginy per, en aquests temps de crisi, treure el màxim partit del nostre fons.
