Ponent és terra de peres. La meitat de les que es fan a tot l'Estat surten de les explotacions fruiteres que s'estenen pels pobles del Segrià, la Noguera, l'Urgell, el Pla d'Urgell i les Garrigues. I és, sobretot, terra de peres llimoneres.

La pera llimonera és de pell llisa, fina i d'un verd que tira a groc llimoner en madurar. La carn és de color de vori, dolça i granulosa al paladar. I el lloc del món on és més fàcil trobar-la són les Terres de Lleida.

Ara fa un any els principals productors fruiters de les comarques lleidatanes van crear la marca protegida Pera de Lleida per comercialitzar aquest fruit que en aquestes terres, amb hiverns freds, estius calorosos i escassa pluviositat, és especialment dolç –generós en sucre–. Dintre de la Denominació d'Origen Protegida (DOP) Pera de Lleida hi ha, a més de la varietat llimonera, la pera blanquilla, que també té a Lleida un dels seus llocs d'origen principals, i la pera Conference, més repartida, ja que també es produeix en volums importants a Holanda, Bèlgica i les regions fruiteres d'Itàlia.

No és difícil distingir-les. La blanquilla és més sucosa que la llimonera, una mica més petita, d'un to verd grisenc quan madura, de pell fina i llisa. Té la polpa blanca i molt carnosa, ben dolça, granulosa al centre, fundent i refrescant. En canvi la Conference, la de taques marrons, és més cruixent, de pell gruixuda, de color verd o verd groguenc amb zones rugoses de color marró fosc que la fan de seguida identificable. Té la carn d'un blanc groguenc, molt fina, sucosa i dolça, amb un gust àcid. La Conference lleidatana es diferencia de les d'altres llocs d'Europa perquè és més arrodonida, i té uns tons cromàtics rústics i menys uniformes, perquè al camp lleidatà hi ha més insolació i els hiverns són freds i amb boira persistent.

La major part de la producció de pera de Lleida es produeix dins del terme municipal de la capital del Segrià, a l'extensa horta que envolta la ciutat i als seus petits pobles agregats. És aquesta horta un fenomen singular: dintre del terme municipal d'una ciutat d'indissimulades pretensions metropolitanes, sobreviu amb molta força a l'ímpetu de la realitat urbana. No pas sense tensions, ja que de tant en tant apareix el debat sobre infraestructures que la podrien tallar en dues parts, com ara la variant sud de Lleida. Però la capital del Segrià, que porta la realitat agrària a l'ADN, no hi renuncia de cap manera.