Fidels al seu estil realista depurat fins a la màxima concisió, els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne van aportant-nos pel·lícules que reflecteixen com la societat actual pot activar l'instint de supervivència més egoista i brutal, però concebudes amb un humanisme irrenunciable que sempre afirma la possibilitat de la resistència moral i, al capdavall, política. Aquests cineastes belgues que han guanyat dues vegades la Palma d'Or a Canes, primer amb Rosetta i després amb El niño, van presentar ahir a concurs un film en què Marion Cotillard (plenament integrada en el món dels Dardenne, malgrat que aquests no tendeixen a rodar amb una estrella) interpreta una dona que, en Deux jours et une nuit, intenta convèncer els seus companys de feina que renunciïn a una prima perquè ella no perdi el seu lloc de treball.

El mecanisme argumental és senzill, amb les successives converses amb els companys laborals, però els Dardenne fan que cada personatge, remogut per la petició de la dona, aporti una peça que dóna complexitat al film. Això perquè la perspectiva dels Dardenne no és judicativa i dota cada personatge (decideixi una cosa o l'altra) de les seves raons. No volen mostrar la lluita d'una pobra dona contra uns porcs insolidaris. Tanmateix, a banda que guanyi o no, l'important és la lluita mateixa com una forma de resistència en què no s'ha de perdre la dignitat. I també que, amb tot, cadascú és responsable de les seves eleccions.

Futatsume no mado (aigües tranquil·les), l'altra pel·lícula presentada ahir a concurs, és de Naomi Kawase, una altra cineasta humanista, però diversament als Dardenne. El sentit social dels germans belgues no apareix en el cinema poètic de la japonesa, cada cop més posseïda per una certa voluntat transcendent. Kawase, una altra habitual a Canes, on va guanyar el premi del jurat l'any 2007 per El bosque del luto, és una cineasta poderosa, però sembla que es recrea en el seu propi estil fins a un cert amanerament. Aquest nou film seu, amb participació en la producció del català Lluís Miñarro, ha estat molt ben rebut a Canes, però pot crear sensacions ambigües. Hi ha belles imatges, on palpita la força de la naturalesa, però s'han fet menys misterioses i més redundants en relació amb obres anteriors de Kawase, que presenta la iniciació de dos bells adolescents en l'experiència de l'amor.