Carta oberta a tothom

Vull parlar d'un col·lectiu que sembla que no tingui veu, que no existeixi; que no es veu, però que hi és. Està malalt, a l'hospital o a casa, patint, angoixat, desanimat, els més fotuts saben quants mesos els queden de vida, d'altres aguanten i esperen, uns han tirat la tovallola, d'altres estan desesperats perquè no saben què fer... Tots necessiten un òrgan per a un trasplantament que voluntàriament una altra persona els vulgui donar quan es mori. Per uns instants, us imagineu anar pel carrer i trobar-vos una manifestació i al capdavant una pancarta que digui: “Necessitem cors, pulmons, ronyons, fetges, si us plau.” No pot ser, és impossible. Fa un any enrere vam trobar un eslògan que deia: Fes possible el camí dels altres quan el teu s'acabi. Fes-te donant d'òrgans. Em continua semblant molt vàlid. Crido ben fort per tots ells, perquè també tinguin veu, i d'aquesta manera ho sàpiga tothom: no esteu sols! Aquestes quatre ratlles són només per estovar-vos una mica el cor, perquè hi penseu tan sols uns moments. És cert que tots tenim problemes, tots estem emprenyats i decebuts, però ells i les seves famílies també, com vosaltres, però a més a més estan malalts. Fes possible que no perdin allò que només els queda: l'esperança.