El tancament exigeix més explicacions

La socialització de la medicina ha estat un dels grans progressos d'aquest país durant la segona part del segle XX. L'aparició de nous serveis ha contribuït a fer que la qualitat i l'esperança de vida dels catalans passés dels 40 als 80 anys. D'entre tots els serveis, uns dels més demanats és el d'urgències, fins al punt que gairebé sempre és al límit del col·lapse. Per solucionar aquest problema, l'administració va instal·lar serveis d'urgències als centres d'atenció primària. Ara, a causa de la crisi financera, el govern elimina l'horari nocturn en un total de 46 dels 185 centres. Cal suposar que les urgències hospitalàries tornaran al punt on eren.

La irritació dels usuaris és comprensible perquè viuen aquesta restricció, que els obliga en tot cas a desplaçar-se de població si volen ser atesos a la nit, com una pèrdua de drets. Una pèrdua que respon a una situació que ells no han provocat. I el mateix es pot dir dels professionals de la salut, per als quals la bona atenció als seus pacients passa al davant de qualsevol altra consideració.

El tercer actor del drama és l'administració, que ha de quadrar els comptes tot intentant que els serveis no en surtin perjudicats. Ningú no discuteix la necessitat de racionalitzar els serveis; però aquesta reforma s'hauria d'haver presentat de manera que ni els usuaris ni els professionals la rebessin com una agressió als seus drets. L'administració, tot i la urgència de quadrar els números, hauria d'haver dedicat més temps a explicar l'abast d'aquesta reestructuració. Una etapa difícil que ens porta, un cop més, a preguntar-nos si seria igual de dura si la solidaritat de Catalunya estigués limitada.