El turisme aguanta un edifici feble

Les dades sobre l'evolució de l'ocupació turística a Catalunya fetes públiques aquesta setmana són un indicador força eloqüent sobre la situació econòmica del país, que s'aferra amb una professionalitat fora de lloc i una oferta immillorable, però també amb una certa falta d'alternatives, a un sector de risc per la seva estacionalitat i per les oscil·lacions conjunturals del mercat.

D'entrada cal celebrar les estadístiques. Caldrà veure, tanmateix, si l'increment del nombre de visitants es tradueix en un augment dels ingressos. Perquè la indústria turística no es pot basar només en la quantitat de turistes sinó en la qualitat, és a dir, en la capacitat de despesa. Encara més, la situació ideal d'un país amb un model turístic sostenible és aconseguir que els increments es produeixin més en els ingressos que no pas en el nombre de visitants, una estadística que oculta un problema greu de sostenibilitat i de capacitat.

Les dades d'arribada d'estrangers també contrasten amb el comportament apàtic del mercat turístic interior, que no acaba de reviscolar, sens dubte perquè és el més afectat per la pèrdua de poder adquisitiu. Això afecta especialment algunes zones del país, com ara l'interior i la costa més del sud, més basades en el turisme de proximitat que no pas en l'estranger. Tots aquests peròs no resten valor a les dades positives que s'han conegut, però obliguen a fer un balanç prudent i, sobretot, a centrar i orientar les polítiques de promoció a consolidar i millorar l'oferta per evitar al màxim que les oscil·lacions cícliques facin trontollar un dels pocs pilars de l'economia catalana que encara resisteixen.