Una arquitectura autòctona

Som un país ric en història i patrimoni. I un país admirat pels seus creatius, artistes de tot ordre i també arquitectes i dissenyadors. Per què respectem tan poc el nostre bagatge constructiu, reflex de la nostra història i manera de ser, obra sovint de mans anònimes que sense voler-s'ho proposar la interpretaven plenament?

Tenim nuclis històrics cuidats. És molt remarcable la transformació del Barri Vell de Girona i ho va ser al seu dia la recuperació i posada al dia de la fesomia més atractiva de Barcelona. L'una i l'altra van requerir un treball convençut i conseqüent de polítics i tècnics municipals. Una actuació atrevida i no exempta de discussions per afectar interessos i criteris particulars, però que al final ha merescut una aprovació general. Però en quin estat tenim tants de pobles i les nostres masies, “l'essència de la vida catalana”, en paraules de l'arquitecta Tagliabue?

No és pas que s'hagi caigut en l'abandó, és l'avidesa constructiva, l'afany de modernitat a ultrança, la manca de sensibilitat estètica i de respecte a la tradició i una displicència excessiva dels ajuntaments respecte als particulars en l'execució i restauració d'uns edificis que creen paisatge el que ens ha perdut. Hem afegit al caos regnant en l'urbanisme tardofranquista una sobreexplotació planificada basada massa sovint en la banalització estètica: cases arrenglerades, pisos impersonals, estandardització urbanística i interpretacions pintoresques de l'arquitectura tradicional en els nuclis rurals.

No negarem pas que molts dels nuclis històrics més singulars s'han agençat amb més encert o menys i que s'ha dut a terme més d'una obra pública lloable en la creació de places i rehabilitació d'edificis monumentals. Però ens manca de bon tros una harmonia general de país, la sensació d'equilibri, de gust per allò propi, de sobrietat, que ens dóna passejar nord enllà. Quin ha de ser el criteri per rehabilitar un mas o una casa de poble i adaptar-lo a les noves necessitats sense caure en el folklorisme? Com han de ser les nostres cases aïllades, cada cop més comunes, perquè mantinguin un vincle amb el nostre llegat arquitectònic?

Cal que els nostres tècnics i creadors recuperin l'esperit d'una arquitectura d'arrel sense complexes que no ha d'estar tampoc oposada al cosmopolitisme i la modernitat, com ho havia plantejat al seu dia el noucentisme. Qui gosaria parlar avui d'arquitectura, art o disseny nacional sense por de ser titllat de retrògrad? No existeix un disseny escandinau o italià o una arquitectura anglesa per voluntat de la seva comunitat? No heu pensat que si no existeix un disseny català, amb segell definitori, havent-hi com hi ha tants creadors individuals, és perquè no ens ho creiem prou i perquè tampoc les institucions hi ajuden? I el mateix podríem dir de l'arquitectura: quant de temps s'esmerça a les nostres facultats a estudiar la tradició autòctona a més dels memorables arquitectes universals contemporanis? Per què no cultivem entre la ciutadania el gust per la simplicitat heretada de segles?

Ens convé com el pa que mengem recuperar la senzillesa i el bon gust; evitar estridències, siguin brillants o vulgars; respectar sobretot els espais forans que fan poble, i país. Ens cal mantenir l'edifici amb història amb la intervenció justa i dissenyar uns models de futur amb caràcter propi: unes cases d'avui, però també d'aquí.