Els millors de la classe

Dos debats de política general estan tenint lloc al mateix moment: el de Catalunya i el del Parlament Europeu. I bona part del que es diu a Estrasburg i a Barcelona coincideix. Artur Mas va demanar dimarts “menys Espanya, menys França, menys Alemanya i més Europa” i Durão Barroso demanava ahir també més integració. Efectivament, la resposta als problemes que tenim dependrà en bona part de com encarem no només la crisi sinó el canvi de paradigma econòmic a què ens enfrontem. I si no hi ha una autoritat financera i econòmica comuna a Europa, és com si ens disposéssim a combatre la batalla pel nostre futur amb una mà lligada a l'esquena. En els propers anys hi haurà un desplaçament de la riquesa i la capacitat de producció d'Occident a Orient, o –dit sense eufemismes– dels països rics als països pobres. Això no vol dir que es repartirà millor la riquesa entre les persones del món, sinó que es repartirà geogràficament entre les elits de més països que ara. Els EUA i Europa Occidental estan deixant de tenir l'exclusiva del desenvolupament industrial i tecnològic, i els grans països emergents ja estan prenent les regnes.

Sí, la Xina i l'Índia han doblat els seus nivells de riquesa en tan sols una dècada, i la previsió de creixement per a aquests dos països és del 10 i el 8% del seu PIB per a l'any vinent, mentre que per als EUA i la Unió Europea de tan sols l'1,8% i l'1,1%. Alguns anuncien des de fa temps un relleu en el lideratge econòmic mundial. Però si el declivi occidental és evident, no és gens clar que la meravella de la productivitat dels emergents sigui estable i capaç de digerir el que vindrà a partir d'ara. Ja no poden continuar exportant béns primaris i secundaris a baix preu; s'ha acabat d'aprofitar els migrants rurals per omplir les seves fàbriques; la producció es sofistica i la creació de tímides classes mitjanes i la mà d'obra més qualificada exigeix una base educativa i un sistema polític que aquests països no tenen. En això, amb tots els defectes de les nostres democràcies, els europeus i els nord-americans els portem avantatge. A què em refereixo? Doncs que malgrat els senyals clars de canvi de cicle, no cal ser excessivament pessimistes. Sí que els vells privilegiats perdrem en quantitat absoluta de riquesa, però l'optimisme sobre la capacitat competitiva d'Àsia està sent exagerat. Tots aquests aduladors del sistema productiu xinès que ens diuen que els europeus vivim massa bé, obliden que gràcies al nostre estat del benestar –el continental i l'anglosaxó– s'han evitat guerres, s'ha format els millors professionals en tots els àmbits i s'ha sofisticat la tecnologia que ha ajudat tant al desenvolupament dels països emergents. Dit d'una altra manera: gràcies a aquest estat del benestar s'ha evitat la implosió del sistema que poden patir ara les economies asiàtiques.

Ara, la resposta que hem de donar al nou desafiament passa per sanejar les economies públiques i privades d'Europa. Viure a dèficit ja no és possible; hem esgotat el marge que ens havíem permès per fer-nos trampes al solitari. Establir una política fiscal i econòmica única a escala de tota la zona euro posaria fi als racons d'ombra que encara existeixen i que ens fan ser menys competitius. Què podem fer des de Catalunya? Doncs ser els primers de la classe. L'objectiu de dèficit del 0,14% per al 2018 anunciat aquesta setmana pel conseller Mas-Colell és un bon pas per ser un motor d'Europa en bona gestió. El discurs inequívocament europeista del president Mas, també.