A reveure!
No només hem de ser equànimes, plurals i honestos, sinó que també ho hem de semblar
Aquests ratlles no són fàcils d'escriure. Són les últimes després d'uns quants anys de col·laboració i vinculació professional amb aquest diari. Va ser l'1 de desembre de 2008 que vaig entrar a la redacció de l'Avui, llavors al costat d'en Xavi Bosch, per fer-me càrrec, entre altres coses, de coordinar aquesta secció d'opinió. I, llevat d'alguns mesos de l'any 2009, no he faltat a la meva cita periòdica amb els lectors a través d'aquestes pàgines. També quan El Punt va comprar el diari i van nomenar director en Xevi Xirgo. A El Punt, hi havia col·laborat per la secció Espanya-Món, com a freelance, des de Londres, uns anys abans, entre 1999 i 2002. No us semblarà exagerat que –tenint en compte la meva edat i el lligam emocional que mantinc amb aquesta redacció– us digui que, per a mi, El Punt Avui és “el meu” diari.
Aquí he après moltes coses. Aquí he notat l'escalf dels lectors quan l'he necessitat, i la crítica raonada i precisa quan, potser, calia matisar o rectificar un article. Per això aquestes pàgines són les meves. Hi reconec els redactors, els articulistes i els corresponsals. Identifico qui són els fotògrafs, els dissenyadors, els il·lustradors i els ninotaires. I així seguirà sent, malgrat que ara emprenc una feina que necessàriament reclama que mantingui les meves opinions en privat. No sóc contrari que tothom s'expressi públicament amb total llibertat. L'opinió ha de ser lliure i personal. I en el cas dels articles de diari o de les tertúlies de ràdio, com més contrastades i fonamentades, millor. Tampoc no estic en contra que els periodistes que informem, puguem expressar-nos a favor o en contra d'una causa associativa o política. O puguem dir si ens agrada o ens desagrada una pel·lícula, un llibre o qualsevol producte comercial. El públic ha de ser capaç de diferenciar entre l'àmbit de l'opinió personal i la imparcialitat que ofereix una cara pública d'un espai informatiu. Fins ara, he intentat aprofitar la meva experiència com a corresponsal a l'estranger per oferir als lectors d'El Punt Avui les meves reflexions a l'entorn de l'actualitat internacional. També ho he fet –menys sovint– sobre qüestions culturals o econòmiques de Catalunya. Però ara les coses han canviat. Sincerament, la repercussió que té un Telenotícies vespre és massa gran com per posar en risc la credibilitat d'una feina que no és només la meva, sinó la de tota la redacció de TV3. Si els espectadors em veuen com a portaveu d'un equip, no em sembla just que es pugui confondre la confiança guanyada per la feina dels meus companys amb opinions que són només meves. Potser algú dirà que això és estètica. No. És ètica. No només hem de ser equànimes, plurals i honestos, sinó que també hem de semblar-ho.
Em provoca tristesa acomiadar-me dels lectors d'El Punt Avui. Sé que mantindré la confiança de tots vosaltres i dels milers de persones que s'afegeixen cada nit al Telenotícies. I intentaré estar a l'alçada de l'exigència dels lectors i espectadors catalans. Em fa molta il·lusió aquest nou projecte. Trobaré a faltar també l'exercici de posar-me davant de la pantalla en blanc de l'ordinador per escriure l'article quinzenal. L'esforç de síntesi a què obliga una cita amb uns lectors tan exigents és sovint més gran que fer una crònica de Telenotícies. Encara que la repercussió, en quantitat, sempre serà més gran a la televisió. Només volia deixar-vos dos missatges. Als companys de la redacció: us seguiré llegint cada dia! Per recomanació d'alguns de vosaltres, intentaré que el llegir no em faci perdre l'escriure! I als lectors: gràcies per la confiança i a reveure!
