La mordassa de Síria
Abans que la democràcia, ara és més urgent aturar l'expansió de la guerra
El silenci sobre la guerra de Síria s'ha agreujat amb el segrest de Marc Marginedas, Javier Espinosa i Ricardo García Vilanova, respectivament redactors d'El Periódico i El Mundo i excol·laborador de TV3. L'eliminació dels testimonis. La mordassa per a les poques veus que quedaven sobre el terreny. No és un tòpic quan es parla de Síria: la complexitat del conflicte, sumada a la incapacitat de les potències internacionals, augura el pitjor. Perquè, efectivament, les coses poden empitjorar encara més a Síria. Tres anys i 120.000 morts després del que semblava una guspira més de les primaveres àrabs, ens adonem dels límits d'aquestes revoltes. Alguns parlaven d'una implosió del Pròxim Orient com la que es va viure a la Unió Soviètica després de la caiguda del mur de Berlín. Potser tenen raó, però és inèdita la virulència de Síria. Abans-d'ahir, 100 persones van morir en uns atacs aeris a la ciutat d'Alep. Els familiars de les víctimes havien d'anar a buscar els cossos alineats davant dels hospitals. Hi ha una sortida a tantes massacres? Sí, malgrat l'aparent resignació occidental després de l'intent fracassat d'intervenir-hi de Barack Obama, David Cameron i François Hollande. Síria s'està convertint no només en un drama humanitari, sinó també en un conflicte amb capacitat d'expansió molt més lluny de les seves fronteres. Els EUA i Europa haurien d'entendre aquesta guerra com una amenaça a la pròpia seguretat. Washington hauria d'adoptar l'òptica de la lluita anti-terrorista perquè els grups que s'estan armant a l'empara de l'oposició a Baixar al-Assad inclouen integristes d'Al-Qaida. No n'hi ha prou de fer avortar l'enviament d'armes. Calen accions concretes per contenir l'expansió del conflicte. És vital assegurar ajuda humanitària a la població, frenar l'arribada de refugiats a Europa i prevenir l'auge dels islamistes extremistes sobre el terreny.
Lluny queda l'objectiu de les primaveres àrabs de democratitzar el règim. Ara és més urgent aturar l'expansió de la guerra. Així, malgrat que la negociació amb Baixar al-Assad és inacceptable per l'oposició interna i pels líders mundials, cal construir ponts amb els grups ètnics i econòmics que li donen suport.
Els musulmans xiïtes, els alauites i els cristians cal que se sentin segurs i tinguin garanties davant un possible govern sunnita. I també l'Iran. Per això cal que entenguin que s'ha d'empènyer Al-Assad perquè deixi el poder. L'escenari d'una transició dins del règim és l'única via amb possibilitats de permetre una negociació futura que garanteixi la pau. Potser el Consell de Seguretat de l'ONU podria autoritzar l'ús d'atacs aeris per reduir l'amenaça per a la població civil tant de l'exèrcit sirià com dels grups obertament islamistes de l'oposició. L'objectiu és assegurar les fronteres de Síria, frenar l'arribada d'ajuda exterior als grups islamistes de l'interior i evitar una escalada de les acusacions mútues entre Israel i l'Iran. L'estabilitat regional al Pròxim Orient, en aquests moments, depèn més de Síria que dels palestins.
Les raons per dinamitzar l'anomenat Acord de Ginebra són molt més importants del que pensa l'opinió pública occidental. A més, la implosió de Síria és un escenari que alguns ja comencen a estudiar. La divisió de l'actual estat en una suma d'entitats autònomes podria evitar la imposició d'un grup religiós per sobre de la resta (els sunnites majoritaris, els xiïtes i els alauites minoritaris; els cristians, totalment desprotegits). Però també si l'Estat sirià explota, podem trobar-nos amb un segon Afganistan en una regió de molt més alt voltatge polític. Entre Turquia, l'Iran, l'Iraq i Israel, difícilment el conflicte de Síria pot ser considerat com un afer llunyà. Si ignorar l'amenaça dels talibans i d'Ussama ben Laden va permetre els atemptats de l'11-S. Què pot arribar a provocar la fallida de Síria?
