La geometria variable
“S'acosta el moment d'analitzar, passat aquest 20-N, si això de la geometria variable és sostenible”
El millor d'aquestes eleccions és que el 20-N ja s'haurà acabat tot. Haurem passat un cicle electoral que ha inclòs el Parlament, els ajuntaments i, ara, el govern espanyol. La radiografia ja serà definitiva –si més no, definitiva per a uns quants mesos– i veurem si això de la geometria variable és sostenible. Fins ara, aquesta geometria variable es podia arribar a entendre. CiU tenia poques alternatives al PP si mentrestant ERC i el PSC estaven passant el seu calvari particular, amb relleus inclosos. El 20-N serà un final d'etapa i el congrés del PSC al desembre en serà un altre. I per això em sembla que s'acosta el moment de veure què hi ha de veritat en això de la geometria variable. El concepte, no ens enganyem, està ben trobat. Ara pacto amb uns, ara pacto amb uns altres. I en funció de si s'acosten unes eleccions o no, o de si he de retallar en un lloc o en un altre, pacto amb uns o amb uns altres. Però a mi –i em sembla que a molts altres– això de la geometria variable em fa olor de desgavell i d'inestabilitat permanent. CiU hauria de triar soci preferent de govern i anar per feina. Amb el benentès, és clar, que si el soci preferent és el PP, tenen –tenim tots– un problema. Ara CiU pot pactar el pressupost i algunes retallades amb el PP, i s'entén pel que deia en començar, perquè no hi ha alternatives i s'ha d'anar per feina. Però acabat el cicle i posades les coses a lloc, dubto que CiU pugui continuar defensant segons què en clau de país i per darrere pactar amb aquells que ens han dut al Constitucional gairebé per norma. La geometria variable, diu el govern, ens desgasta. Però no només a ells. A tots.
