Al final de la seva carrera, el president Eisenhower va denunciar que els EUA eren un país dominat per un complex industrial i militar. Avui, en canvi, qualsevol observador diria que el poder real està en mans dels financers i especuladors. En efecte, actualment, els governs es comporten com a subordinats, perquè realment ho són tal com visiblement es nota quan la camarilla dels tràfics d'influència fa ostentació del seu poder sobre els servents polítics que, com a col·laboradors necessaris, els faciliten els monopolis, les exclusives i les adjudicacions. Són acròbates que treballen en xarxa, és a dir, sense risc o toreros que s'enfronten a bous afaitats. En tot cas, hi ha entre polítics i financers una relació incestuosa reforçada per una justícia com l'espanyola que garanteix la impunitat dels grans delinqüents de coll blanc. El capitalisme Cibeles de Madrid és gairebé tot ell de grans empreses d'obres públiques, en règim de concessions o de serveis públics privatitzats i de tarifa regulada.

Nogensmenys, això de posar les guineus a vigilar els galliners o de posar els carrabiners a fer de contrabandistes (cosa que a la inversa sí que podria funcionar) no és un fenomen únicament madrileny. Als EUA, per exemple, hi ha el rei Goldman Sachs, la mostra més representativa de la cobdícia portada fins als últims extrems i de portar la interlocució amb els poders públics a nivells d'autèntica complicitat. Ja coneixen segurament aquella definició d'hongarès que diu: és una persona que et cedeix el pas davant d'una porta giratòria i, després, et rep a dintre. Doncs bé, els homes de Goldman Sachs són genials tant a l'entrada com a la sortida. Vegin, si no, on es col·loquen quan pleguen. Sense anar gaire més lluny, l'equip Draghi-Monti, ex-Goldman, és ara la peça més influent de l'intent de salvació de l'euro. Per tant, els nous dirigents han transformat un banc de negocis tradicional caracteritzat per la prudència en un engranatge més de l'economia de casino. L'exconseller delegat del Goldman, Jon Corzine, ha protagonitzat la fallida de l'MF Global. Hi ha gent que en lloc de Goldman Sachs diuen Sacks (que vol dir ‘saqueig') i d'altres que diuen Goldman Sex. Es refereix a l'episodi del director Samuelides que recorda molt la pel·lícula Una proposició indecent, de Robert Redford i Demi Moore. La casa té normes d'indumentària i pautes de comportament com de secta. I en moments de recessió no és partidària d'exhibir riquesa i despesa no pas per puritanisme, sinó per qüestió d'imatge. Així, doncs, són aquesta mena de personatges els que ens han de guiar cap a la sortida de la crisi!

La situació és particularment difícil, perquè,igual com s'ha produït una primavera àrab que s'ha escampat d'un país a un altre, l'efecte dòmino també afecta ja per contagi els països perifèrics i meridionals de la UE. Curiosament les primeres víctimes són els caps de govern que ja han estat defenestrats i els que són a la cua tot esperant tanda. En el cas de Grècia, és interessant de subratllar el paper que han tingut les oligarquies com a causants de moltes de les desgràcies. Són unes quantes famílies que controlen els negocis i el sector financer del país. L'exprimer ministre Papandreu, en un discurs al Parlament, va expressar la seva preocupació per l'estat de molts bancs de Grècia. També va revelar una gran operació de contraban a tots els Balcans que representa 3.000 milions d'euros de pèrdues anuals d'ingressos per a Grècia. La reacció dels oligarques ha estat l'habitual: situar els diners als paradisos fiscals. A més a més, han quedat a l'expectativa i pendents de quedar-se, a preu de ganga, les privatitzacions que queden per fer (xarxa elèctrica, aeroports, loteries, etc.) coses ue aquí, al capitalisme Cibeles, no van reeixir. D'altra banda, Grècia ha consentit una corrupció generalitzada. A Itàlia, també hi ha una esclerosi institucional que fa possible el domini de Berlusconi sobre totes les televisions o l'activa presència de la Camorra, la N'Drangheta i la Cosa Nostra. Tal com és el cas, aquí, també les classes treballadores assalariades són els únics que paguen impostos, atès que els rics són evasors amb escapatòries que figuren a la llei.

Després d'Irlanda, Portugal i Grècia, ara és el torn d'Itàlia, que pel seu volum i dimensió pot ser un problema massa gran per digerir-lo. Estem parlant d'1,9 bilions d'euros amb B de Barcelona i no amb la B dels anglosaxons, que són mil vegades menys. A Itàlia, dimecres passat, es van presentar els supervisors de la UE, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional amb l'encàrrec de monitorar l'economia transalpina. El programa incorpora la venda d'actius, privatitzacions, flexibilització del mercat de treball i reforma de les pensions. Veiem, doncs, que estem parlant d'una seriosa emergència. Alguns malpensats opinen que Draghi, des del BCE, va ser un dels partidaris de fer fora Berlusconi i que va pressionar amb unes exigències que sabia perfectament que Itàlia no podria complir. I és que, de vegades, al darrere d'això eteri que en diuen mercats hi ha persones que mouen els fils. La pregunta és, en última anàlisi, si val la pena lluitar per la supervivència de l'euro. En cas afirmatiu, segons el professor Roubini la prioritat haurà de ser el creixement econòmic, aplicar facilitats monetàries, un euro devaluat amb polítiques d'estímul i, finalment, reestructuració del deute i fractura parcial de l'eurozona. Finalment, vetllar per la gran regla de la democràcia que si truquen de matinada no sigui la policia i tampoc, de cap manera, el cobrador del frac de la zona euro.