L'última pel·lícula de Roman Polanski, Un Déu salvatge, va de dos matrimonis que es troben a la casa d'un d'ells per parlar sobre una baralla que ha enfrontat els fills de l'un i de l'altre. Des del principi, o des que vam veure Qui té por de Virginia Woolf, sabem que les dues educades i cultes parelles s'acabaran discutint. El dia que sigui a l'inrevés, que una pel·lícula comenci amb dos matrimonis renyits i borratxos que de mica en mica recuperen la serenitat i es fan amiguets, l'hauran de projectar als circuits d'art i assaig perquè a la gent li costarà d'entendre.

Però jo comprenc Polanski, director d'origen polonès. Els polonesos han viscut històricament atrapats entre els alemanys i els russos, dos veïns bel·ligerants que els han fet molt la guitza, i Polanski des del principi de la seva carrera ens ha presentat obsessivament males convivències veïnals. En gairebé totes les seves pel·lícules els protagonistes tenen per veïns d'escala o replà uns individus que quan no són una llauna són el dimoni en persona. La pobra Mia Farrow, inquilina d'un apartament a l'edifici Dakota de Nova York, va tenir paret per paret un matrimoni diabòlic i va acabar infantant l'anticrist.

Un papa polonès va contribuir a fer caure el Mur l'any 1989, i a partir d'aquest fet els russos van deixar de ser directes veïns de Polònia. L'any 2004 el país va entrar a la Unió Europea, i just un any abans Polanski havia filmat El pianista, la seva personal reconciliació amb el veí alemany. Semblava que un cop fetes les paus amb els uns i amb els altres Polanski havia deixat de parlar de veïns, però ara, amb Un Déu salvatge, hi torna. L'antic apartament del Dakota ha estat compartimentat i s'ha fet més petit, com un pis de Woody Allen. Hi viu la Jodie Foster amb el seu marit. És el fill d'aquest matrimoni qui ha sortir perdent en la baralla amb el fill del matrimoni que els ve a visitar una tarda. No són el dimoni però és d'aquella gent que quan se't fica a casa no hi ha manera que se'n vagin i amb els quals acabes tenint una certa dependència. És com si t'entressin al menjador Merkel i Sarkozy. Volen molta paciència, però què hi vols fer si són gent del veïnat i hi has de conviure i gairebé tenen les claus de casa.