Els que no poden seguir
“Tots plegats hem de fer marxa enrere, ara ja ho tenim clar. Però n'hi ha molts que ja són tan enrere que no hi poden anar més”
L'expresident Jordi Pujol va encunyar l'expressió aquesta d'“els que no poden seguir” per referir-se a aquells que s'ho estan passant malament econòmicament parlant i que no arriben a final de mes. Hi pensava aquesta setmana en sentir el president Mas anunciant el pla de xoc que ara ens anirà arribant en comptagotes. No dic que no sigui necessari, perquè ho és. La temença és justament que no n'hi hagi prou i que a mitjan de l'any vinent n'hàgim de tornar a parlar. Déu –i Merkel, i Sarkozy– no ho vulguin. El que vull dir és que s'acosta final d'any i que s'apujarà l'aigua, el gas, el telèfon, el transport públic, les autopistes, les taxes universitàries i les medicines, i que s'apujaran una mica més que altres anys mentre que el nostre sou es tornarà a estrènyer encara una mica més. Estem tocant os. Penso en els que Pujol en deia “els que no poden seguir”. Perquè és cert que hem de tornar enrere en els nostres hàbits i costums i que les coses han de tornar a lloc. Tots ho sabem. Però ho hem de fer sabent que n'hi ha molts que ja no poden fer cap més pas enrere. A Catalunya hi ha més de 600.000 persones a l'atur i en més cent mil famílies tots els seus membres estan sense feina. Mas deia en el seu discurs de la Diada que hem de tenir “una actitud atenta respecte a aquells que viuen una situació personal difícil [...] i donar un cop de mà a qui més ho necessita”. Molts ho fan. Però també és feina del govern. Un pla de xoc per posar les coses a lloc ha d'anar acompanyat d'un pla de xoc pensat per a tots aquells “que no poden seguir”. No es pot deixar tot a Càrites, a la Creu Roja o a les Germanetes dels Pobres.
