Comoditat, inèrcia, ‘educació'...

Es referia ahir aquesta columna al llibre de Joan-Lluís Lluís A cremallengua. Inclou el text una perla fina dedicada a la integració de la nova immigració. Els catalans, en general, i els de les grans ciutats, en particular, solen dirigir-se en castellà a una persona desconeguda. I ho fan encara més si presenta trets racials que els semblen estrangers. Un negre, un pakistanès, un asiàtic, tenen tots els números del bombo per viure en un monolingüisme imperfecte. Per comoditat, per inèrcia, per educació –mal entesa–, les primeres converses sempre es fan en castellà, ni que tampoc l'entenguin. Després, si la relació es manté, hi ha allò de: “És que ens vam conèixer en castellà...” I tant! Afirma Lluís: “No parlar català a un immigrant és el pitjor favor que se li pugui fer. I, de retop, el pitjor favor que es pugui fer al concepte d'integració a la catalana i, en definitiva, a Catalunya mateix.” Aquesta actitud marca la ratlla entre “els que poden ser funcionaris i els que no”. És a dir, la de la segregació i el gueto.