A mesura que envellim hem de suplir la pèrdua de forces amb decisions cada cop més clares i precises. L'experiència és un ganivet de doble tall: d'una banda ens posa en relació amb el matís de les coses, però de l'altre ens obliga a definir-nos i a fer un ús dels recursos cada cop més intel·ligent i concentrat. L'experiència ens posa en relació amb la profunditat de les nostres conviccions, per això tanta gent mira de mantenir les seves comèdies evitant apostes fortes.

 Amb els cicles polítics passa igual. Cal saber què s'ha de fer amb l'experiència acumulada, perquè si no l'experiència mateixa et destrueix. Un tripartit ja no és repetible, un estatut tampoc, el peix al cove si ara es practica és a la inversa. El catalanisme sibarita del PSC és mort i no ressuscitarà. Pel que fa al pacte fiscal, no conec ningú que hi cregui de veritat. Com que el PP sap que CiU vol guanyar temps, tira pel dret i fa pagar la crisi a les autonomies, mentre salva el pressupost de l'exèrcit.

 El PP vol aprofitar la por que fa la crisi de l'euro per blindar la unitat d'Espanya amb un model centralitzat. Mentre CiU mira de no posar en contradicció les dues ànimes del partit, el PP fa la seva política amb el suport del PSOE. Com que Madrid es pot permetre cometre més errors que Barcelona, l'actitud catalana de veure-les venir fins a cert punt és comprensible. Carregar-se de raons pot estar bé, si serveix per tensar l'arc i apuntar en alguna direcció.

 Hem de saber, però, que som en una fase crítica en què la improvisació i la vaguetat cada cop es pagaran més cares. Per això convindria que si el govern és prou valent per vendre's empreses públiques que són un model de gestió també fos prou valent per distingir entre el deute de la Generalitat, que és una institució de l'Estat, i la situació econòmica de Catalunya, que sense l'espoli seria bona. Això, o en nom d'Europa i de l'euro acabarem pagant de la nostra butxaca l'Espanya madrilenya i la destrucció del panorama polític català.