L'expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és apunta immediatament les dificultats objectives d'un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.
Mentrestant, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s'orienta a desmuntar les perspectives de l'autogovern català contingudes a l'Estatut d'Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d'estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat gaire bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l'estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució i fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes gaire directes. Tot al servei d'un concepte d'Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s'empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.
Ara, aquest determini destructiu s'està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l'Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.
En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d'un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d'impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI, del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d'un escenari d'aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s'apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l'inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.
Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal' encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se'ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d'un consorci tributari des d'aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l'actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.
Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d'ultimàtum, tot i que costa d'entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s'han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d'engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, hi ha un pla B. Hi ha un pla B?
Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicions més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul-de-sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d'on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d'Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l'escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.
L'experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d'altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social, són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l'agenda política s'hauria d'ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l'escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat. Només que no m'agradaria que la irresponsabilitat d'alguns i l'asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por d'equivocar-nos en les grans decisions.
Comentaris
El que haurien de DECLARAR tots aquells que son botiflers, es precisament això, que son uns botiflers, i que només es preocupen per la seva propia butxaca. Penseu que la gent ja te una bona idea de qui i com sou. Seria com allò de sortir de l’armari ... us sentireu millor, com si us haguéssiu tret un gran pes de sobra.
Einstein va escriure: "Els que diuen Això és impossible, destorben als que ja ho estan fent". Seria d'agraïr al Sr. Nadal i els seus deixessin treballar en pau a aquells que de veritat estimem Catalunya. El seu zumzumeig de borinots inútils ens incomoda..
Quan es tracta d'anar contra Catalunya, l'aliança PP-PSOE-PSC es formalitza per defecte. Sr. Nadal, ja no enganya, Voste, a cap català.
Sr.Nadal:
estava prenen-me un cafetó mentre llegia el diari i vostè me l'ha estroncat.
Per què no fa un favor a la societat, i dos a la societat catalana?
PLEGUI SI US PLAU
Encara que pel que fa al PSC-PSOE podeu plegar tots a la vegada. La Chacón no cal que tots esperem a fotre'ns un fart de riure quan es foti la GRAN CASTANYA.
Sr. Nadal, la supervivència de Catalunya en tant que nació depèn, exclusivament, de la independència. A hores d'ara ja ho n'hi ha cap dubte, i vós ho sabeu com ho sap tothom. Així doncs, i com que no hi ha cap més solució, hauríem d'estar cercant entre tots plegats quina és la millor manera d'arribar-hi, la més ràpida, la menys traumàtica, la més eficaç i la més barata. Lamentar-nos sobre les dificultats de l'empresa o, pitjor encara, pontificar que tal empresa és impossible, no conduieix a res més que a desmoralitzar la gent que està treballant en el camí correcte. De manera que, si no teniu res de positiu a dir, us pregaria que mantinguéssiu un silenci prudent, respectuós i expectant. Moltes gràcies.
Estic d'acord amb en Jordi i la Rosa. La posició "intel.lectual" del Sr. Nadal em sembla patètica. Ara bé, si vol entretenir-se una mica amb escenaris alternatius (es allò de justificar la "paràlisi de l'anàlisi") amb un "plà B" em permeto sugeri-li que ens faci un estudi de la possible annexió de Catalunya (i si s'escau de tots els Països Catalans) a Andorra. Val a dir, una mena de "Anschluss" català...
Salutacions,
L'idea de l'anexió de tots el països de parla catalana és antiga, Xavier, ara no m'agradaria gens que fos al estil de l'anchluss de Hitler, nosaltres no som nazis, però a mi si que ja fa temps que em volta pel cap anar-me'n a viure a Andorra perquè l'aire que respirem aquí m'ofega. Si no fos pels fills i néts ja hi seria. A allí ningú els discuteix ni la sobirania ni que el català sigui un idioma i ben oficial.
Rosa,
T'entenc perfectament. He fet servir l'expressió "Anschluss" com a figura linguística i jurídica...no perquè em mereixi cap respecte el contexte polític i històric en què Hitler va decidir annexionar la seva pàtria (Austria) al "Reich". Ja m'entens oi?
Ara bé, un "Anschluss a la catalana", és a dir sub-sumint els territoris catalans en un "principat" molt més petit, com és Andorra, seria veritablement original en Dret Internacional. Els catalans seriem tan famosos com ho varen ser en el seu temps amb el "Consolat de Mar".
Ja posats a pensar en d'altres "plans B" (que sembla que tan li agraden al Sr. Nadal) caldria veure si la "nació .cat" podria proclamar-se un "república independent ...en el ciberespai".
Salutacions cordials,
Els seus dubtes em semblen molt raonables, si no coneguéssim la trajectòria de vostè i del seu partit. Si, hi ha moltes subtileses en tot això de la independència (és important convèncer i no espantar ningú), resulta però que la seva proposta FEDERALISTA és ja un clàssic dins el TEATRE DE LA COMEDIA més tragicòmica.
Rosa Jordà, gràcies per la cita d'Einstein: reflecteix una molt bona actitud vital. Cal ser recordada i aplicada. I més en aquests temps de crisi econòmica i nacional, en que la independència, no és una voluntat utòpica, sinó una necessitat de supervivència. Gràcies de nou. En deixo dos més: 1) "Ben Gurion: No sé què vol la gent, sé què vol el poble d'Israel. Si tractes la gent com a gent, es comportarà com a gent. Si la tractes com a poble d'Israel, es comportarà com a poble d'Israel". 2) J.V. Foix (1934): "A cada nació, un Estat, s'ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l’expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent”.
Si que l'he entès Xavier. Només ho volgut aclarir perquè la paraula "anchloss pot ser mal interpretada. Li agraeixo però, la seva resposta al meu comentari. També m'apunto les frases que cita el senyor de Cornellà. Paguen la pena. Gràcies.
Veig que ho escrit malament. És "anschluss" no "anchloss".
I ell que que va fer per Catalunya quan tenien tot el poder, aqui i ha madrit.
L'estatut que ens cal es el de Portugal//*//
Aquest cínic personatge sempre fa el mateix. Fa el mateix, després de demostrar de manera inqüètionable el que va fer ell. Deixar el país en la més absoluta de les misèries i endeutaments. Sempre questionant el que fan els altres, sigui ben o mal fet. Ell va fracassar d'una manera estrepitosa, i tots els catalans varem haver de suportar la vergonya i la humiliació d'un estatut, retallat i esmicolat per la seva pèssima gestió. Sr. Nadal, el fracàs del socialisme és més que merescut. Del socialisme i dels socialistes i del seu concretament. Deixins tranquils, que tardaran molts anys a tornar a governar, i si de mi depengués no hi tornarien mai més, perquè la diferència entre els socialistes i el PP és inexistent. Ambdós persegueixen el mateix objectiu, a desgrat del que vosté digui o pugui dir. Són una banda d'embusteros i malbaratadors. Amb tot, a la propera Catalunya Independent, com a demòcrates també acceptarem els socilistes.
Sabana africana. Mati calorós. Reunió de la manada de cérvols. Salta un cérvol de idees socialistes i diu: "lo millor per a la nostra supervivència com a nació de cérvols demòcrates i socialistes, estimats camarades, es el Federalisme. N'estem segurs d'això. Si ens federem amb la manada de lleons tot ens anirà millor."
Aquest es el federalisme que busquen els socialistes catalans. Federar-nos amb el lleó que ens esquilma cada dia. Estupidesa?, traïdoria?. Ja els jutjarem quan arribi el moment. Al manicomi o a la presó.
el Botifler nº1. Ell i els seus amb les butxaques plenes mentre el seu PPSOE ens espolia cada any i ens fa més pobres.
Jo el que digui aquest traidor m'ho passo pels pebrots, no crec que valgui la pena perdre ni 2 segons llegin el que aquest impresentable escriu.
El Quim Nadal és insubmergible... pleguen uns, pleguen d'altres i ell sempre ralla que rallaràs... Mira que ha arribat a endeutar la Generalitat, que no es podrà fer un trist pont en 40 anys, però ell ralla que ralla, més català que la boina de'n Pla.
Hòstia, Quim, perdona'ns, i deixa'ns en pau; o escriu al Periódico, que ja no els vindrà d'un botifler de més.
Catalunya tiene derecho a decidir,Tarragona tiene derecho a decidir,Pallars jussá tiene derecho a decidir.....
DUI vol dir Declaració Unilateral d'Independència. I després que ens vinguin al darrere i fugin els covards. No repetirem els errors del passat, la república catalana, tindrà un Estat català.
1 2
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.