Opinió

La revolució religiosa de Xavier Melloni

Una de les veus més clarividents i lliures per descriure l'anhel religiós humà i apostar per un futur de confessionalismes desdibuixats

Si diguéssim que Xavier Melloni és un dels jesuïtes més rellevants d'avui, estaríem oferint una dada certa, però no faríem diana. Ni en faríem si parléssim del professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, del llicenciat en antropologia i doctor en teologia, de l'apòstol del diàleg interreligiós –probablement el més gran dels nostres dies, orfes de Raimon Panikkar–, de l'acompanyant espiritual –un dels més sol·licitats entre nosaltres–, de l'autor de mitja dotzena de llibres fonamentals… Si diguéssim tot això estaríem dient coses certes, però potser no diríem el més important.

 

I és que potser ha arribat el moment de dir, avui precisament que compleix cinquanta anys, que Xavier Melloni és una de les veus més clarividents i més lliures a l'hora de descriure l'anhel religiós humà i a l'hora d'apostar per un futur de les religions en què els confessionalismes de tot tipus quedaran desdibuixats. Altres són més cridaners a l'hora de polemitzar amb l'statu quo eclesial: Melloni, amb la discreció i la seguretat pròpies dels savis, no s'entreté en batalles superficials, però fa anys que remou els fonaments de tot l'edifici, com testimonia el seu gran llibre síntesi, titulat precisament Vers un temps de síntesi (Fragmenta).

A la vida es pot fer una revolució, però difícilment se'n faran dues. Els pares i els germans grans de Xavier Melloni –la generació de cristians que avui tenen vuitanta anys– ja van fer una revolució: el Concili Vaticà II i la seva aplicació. Per això, aquella generació continua en lluita contra els involucionismes que han vingut després de Joan XXIII, però acompanya amb dificultats la revolució feta per la generació de Melloni. La revolució que els pares van fer la va rebre en herència. És, en el seu cas, una herència acceptada –a diferència de tants capellans i bisbes joves d'avui, per als quals aquella és una herència rebutjada–. I per això, acceptada l'herència, ha pogut fer una altra revolució, la revolució que els seus predecessors, tan contestataris, es miren tanmateix amb cert recel. Aquesta revolució és la consciència joiosa que la pròpia religió no té el monopoli de la religió.

El cristianisme és una via d'accés al sagrat (a allò que alguns anomenen Déu), però cap via no és la Via, perquè si ho fos estaria absolutitzant el que només és mitjà per a l'absolut, cosa que constituiria una contradictio in terminis. Ho saben els grans textos de totes les religions. No en va, el Daodejing diu que el Tao que pots anomenar no és el Tao. No en va, sant Agustí diu que “si el comprens, no és Déu”. Les nostres categories religioses són exactament això: categories, formes lingüístiques que expressen una realitat més gran que la materialitat de les paraules. Dogmes, litúrgies, codis morals, cossos sacerdotals…, tot l'edifici institucional creat per les religions no és sinó un pàl·lid reflex d'una realitat inabastable que cap corrent religiós o cultural no pot pretendre posseir.

 

Poques persones són tan religioses, tan essencialment religioses, com Xavier Melloni. Però poques han relativitzat amb tanta força les pretensions d'absolutesa de les religions constituïdes, començant per la pròpia. Xavier Melloni, amb la seva inevitable motxilla de pelegrí a l'esquena, camina descalç perquè sap que trepitja terra sagrada, com Moisès davant de l'esbarzer ardent. Assedegat d'absolut, beu de totes les fonts perquè sap que totes ens abeuren però que cap d'elles no és capaç, en solitari, de saciar la nostra set.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.