No n'aprendrem mai
Si en època de vaques grasses moltes persones varen perdre el senderi embogides davant la possibilitat de prosperar, ara que ho tenim magre continuem igual i molts serien capaços de trepitjar el cap al veí per tal de sortir-se'n. Per molt generalitzada que estigui, aquesta actitud competitiva i individualista no deixa de sorprendre. Encara més quan es constata que també impregna l'acció de govern d'alguns dels nostres dirigents polítics.
Al més alt nivell no només no varen intervenir (laisser faire) per posar fre a una situació que tothom ensumava que no podia acabar bé, sinó que a més varen participar d'aquella bacanal. En són bons exemples: la inversió en línies de tren d'alta velocitat, alguna de les quals, a més, d'un cost astronòmic (3.500 milions d'euros la línia Toledo-Conca-Albacete) ha servit per passejar poc més d'una dotzena de viatgers al dia, o els aeroports sense avions, com ara el de Castelló, al País Valencià, una inversió de més de 150 milions d'euros que ni tan sols disposava de permisos.
Fins i tot algunes de les administracions més properes, els ajuntaments, varen caure en la temptació de la política de campanar i es varen deixar arrossegar irresponsablement per la dèria constructora d'equipaments sobredimensionats. En aquesta ocasió, de res no va servir la proximitat i el bon coneixement de les necessitats col·lectives.
Des de fa un parell d'anys, ja en plena crisi, “el poder” (?) polític no només continua sense intervenir (laisser jouer) per parar els peus al sistema financer, sinó que està reblant el clau com a braç executor dels desitjos del veritable poder, l'econòmic. Li està aplanant el terreny amb una política de retallades i de reformes laborals sense precedents. Una vegada instal·lat el discurs de la por de perdre el lloc de treball, poc ha costat llançar l'opinió pública contra els treballadors de la funció pública. Amb el pretext de promoure l'ocupació, ens volen fer combregar amb rodes de molí i ens venen les excel·lències de determinades actuacions i les propietats miraculoses d'inversions milionàries que ens trauran de la misèria. Mentre en algunes ciutats la indignació intenta ocupar el carrer, en molts pobles el populisme s'imposa.
Posem pel cas Llagostera: l'Ajuntament justifica amb la promoció turística una despesa de més d'un milió d'euros per pintar les façanes de més de 200 habitatges. En la meitat dels casos la subvenció cobreix el 100% de la despesa; en la resta, entre un 70% i un 95%. Mentrestant, al·leguen motius econòmics per no posar en funcionament la segona llar d'infants municipal. S'atreveixen a subvencionar més de 20 habitatges que estan buits, i que continuaran desocupats, alhora que el pla local d'habitatge detecta que un 62% de les famílies del poble no poden accedir als habitatges de renda lliure. Així volem sortir de la crisi? No n'aprendrem mai.