Les botes de la Lizaran

Ahir els parlava d'Agost, l'obra de Tracy Letts traduïda tan bé com sempre per Joan Sellent, que es representa de nou al Teatre Nacional. Avui hi torno per anunciar-los amb alegria i trompeteria que hi ha un moment en què l'actriu Anna Lizaran parla d'unes botes i en comptes de dir-ne bótes en diu botes. O sigui que ho diu bé. Quant temps deu fer que a Barcelona i a l'àrea del català oriental la gent anomena bótes les botes com si en comptes de calçar-se amb unes sabates ho fes amb uns recipients d'emmagatzemar vi? La gent diu: vaig a comprar-me unes bótes, i ara ja no perquè no hi ha disbarat lingüístic que em pugui espantar, però abans em pensava o feia veure que em pensava que en comptes d'anar a cal sabater anaven a cal boter. La gent diu mira quines bótes porto i jo em penso o faig veure que em penso que la persona que m'ho diu es desplaça sobre uns barrilets de fusta com els que duen els gossos santbernat penjats del coll.

El barceloní, que té una tendència moltes vegades impostada i moltes vegades poca-solta a obrir les vocals i saltar-se les neutres, en el cas de les botes va escollir el procés contrari i va decidir tancar la o. Ho podria haver fer amb la paraula flor, com ho fan de la Tordera en amunt, i en aquest cas el significat hauria estat el mateix, però van decidir aplicar el desordre fonètic a bota, amb el canvi de significat corresponent.

Deia ahir també que en el segon acte d'Agost hi ha un dinar que l'Anna Lizaran, l'Emma Vilarasau i tota la companyia fan teatralment memorable. Doncs bé, han de saber que el menjar no està bo sinó que és bo i que els plats no es cauen sinó que cauen. Vull dir que els actors també ho diuen correctament. I vull dir també que per sentir l'idioma amb correcció ens haurem d'apuntar al teatre, sempre que sigui el Nacional i hi actuïn la Lizaran, la Vilarassau i tota la companyia, perquè hi ha molts teatres que no són garantia de res i tant els fa la bóta com la bota, el ser com l'estar i l'être com le néant..

Al final d'Agost vaig aplaudir el que tothom va aplaudir i també aquestes alegries lingüístiques que desitjo i confio que altres espectadors compartissin.