I amb il·lusió

Sàpiga, president, que a mi encara me'n queda, d'il·lusió. Ho dic perquè ahir vostè va fer una radiografia de llibre, sensacional, d'aquelles que un bon dirigent ha de fer quan les coses van mal dades. Va agafar el brau per les banyes –i no és la primera vegada– i va dir les coses ben clares: el govern espanyol ens va prometre 1.700 milions que ara no tenim en el pressupost, vivim una sistemàtica centrifugació del dèficit de l'Estat cap a les autonomies i, en canvi, ells ni redueixen els salaris dels funcionaris, ni aturen ni posen al ralentí cap de les obres que són un malbaratament de diners públics i no només ens apugen els impostos sinó que dels ingressos que això genera no en veiem ni un cèntim. I doncs, què fem nosaltres? Una nova onada de retallades. Consolidem les retallades als funcionaris i el govern també centrifuga el problema i, com si fos aquell eslògan de la Norma i el català, ara ens diu allò de “Les retallades, cosa de tots”. Tindrem, ens diuen, menys carreteres, més llistes d'espera, menys subvencions i, a la llarga, més peatges. Ja comencem a ser experts, en retallades. Deia vostè, president, que ja tenim autoritat moral per alçar la mà i dir que no tot han de ser retallades. I té raó. Tenim autoritat moral per dir això i per dir moltes altres coses. Com per exemple que ja en tenim la pipa plena i que volem marxar. Tindríem fins i tot l'autoritat moral suficient per no aplicar amb la diligència que es desprèn del seu anunci les mesures que ens vénen dictades des de Madrid en salut, ensenyament o universitats. Però les aplicarem. I amb il·lusió, només faltaria. Perquè el que se'ns acaba, president, no és la il·lusió. És la paciència.