La coartada de les caixes

Quan esclata un escàndol econòmic, els partits polítics es mantenen unes hores en silenci. El temps de comprovar si algú dels seus hi està implicat. Els escarafalls posteriors –pocs, molts, inexistents o matisats– dependran d'aquest recompte.

La gent corrent no s'explica que els partits de govern i d'oposició hagin reaccionat de manera tan pusil·lànime i desmenjada davant l'escàndol monumental de Bankia que deixa el país més arruïnat que no ho estava. La gent normal i corrent exigeix comissions, depuracions, jutjats i manilles, i els que podrien donar satisfacció a la demanda s'ho prenen amb calma. És que han fet el recompte que dèiem i els ha donat el resultat següent: com que Bankia aplegava una col·lecció de caixes d'estalvis i com que les caixes d'estalvis, per definició, tenen uns consells representatius i de control on seuen agents sindicals, municipals, socials i polítics de diferents tendències, tothom pot ser acusat de no haver estat atent als números que els directius d'aquestes entitats feien anar amunt i avall. En Fèlix Millet del Palau de la Música seguia el mateix sistema. Ell presentava puntuals comptes a les assemblees que de tant en tant convocava. Eren els seus membres que no s'hi fixaven o que com que no els entenien acabaven dipositant tota la confiança en qui els elaborava. Així és com els consells pensats per controlar acaben sent la gran coartada per als desaprensius que les dirigeixen. Un òrgan de control no impedeix els delictes, sinó que els incentiva i facilita perquè reparteix les culpes.

Ara, també és cert que l'escàndol que ens ocupa és tan gran i desmesurat que els partits, sindicats i forces socials diverses farien bé de superar la por de ser escarnits per no haver posat atenció en la seva feina i passar a denunciar amb nom i cognoms els que ens han robat, a nosaltres i també a ells.

Entre aquest nosaltres hi incloc els periodistes que ara que Bankia i les seves caixes han caigut ens atrevim a criticar allò que mentre les caixes anaven bé i ens proveïen de publicitat no havíem denunciat mai, tot i intuir o saber del cert que no anaven tan bé com ens deien i dèiem. Quina pena i quina misèria.