Al límit

Els països no deuen ser tan diferents que les persones, que quan l'ambient d'un lloc es torna irrespirable el que solem fer és anar-nos-en. I ara mateix tenim un govern amb poc oxigen. Que té com a un dels seus principals objectius el d'arribar a final de mes. Retalla sous, endarrereix pagaments i ara hem sabut que el Departament d'Economia està anunciant a escoles i hospitals concertats que no els podrà fer la transferència habitual de final de mes. Estem escanyats. Que Francesc Homs, que és un senyor educat, digui allò que Montoro és un “macarra” només es pot entendre en el context d'un govern que es queda sense oxigen. Perquè el primer que fas quan veus que l'ambient d'un lloc es torna irrespirable és exclamar-te en veu alta i deixar anar algun insult. Quan un conseller com Mas-Colell, un economista de prestigi internacional, que ha passat per universitats com la de Califòrnia o la de Harvard, se'n va a Madrid i torna emprenyat perquè se sent tractat com un súbdit, en paraules seves, és que alguna cosa falla. Ens escanyen i nosaltres ho compensem parlant de país, d'estructures d'estat i de fulls de ruta. El president Mas ens parla de valors i ens demana fermesa. Però jo no paro de trobar-me gent que es pregunta justament si CiU la tindrà, aquesta fermesa, quan calgui. I si la tindran els empresaris d'aquest país, que no fa pas aquesta sensació. Perquè mentre nosaltres parlem, gesticulem i anem al TC, a Madrid van fent. Ells necessiten l'oxigen i se'l prenen sense saber si la bombona era seva o no. I nosaltres, al límit, sense líquid i amb el perill de ser intervinguts. I així no es pot viure.