Opinió

Si Espanya fos intel·ligent

Si Espanya –els seus partits, les seves institucions, la seva opinió pública més constatable– fos més hàbil, més intel·ligent en el tracte respecte a Catalunya, hauríem arribat a aquest 11 de Setembre com hem arribat?

No cal ser graduat en història del catalanisme per arribar a la conclusió que aquest 11 de Setembre serà diferent de tots els altres que l'han precedit. Molt més sòlid, molt més intens. Molt més radical, en el millor sentit de la paraula. L'any 1977, finalment amb el permís del govern d'Adolfo Suárez, un milió de persones es van concentrar al passeig de Gràcia de Barcelona, convocades per totes les forces de l'oposició, i amb unes reivindicacions molt heterogènies. Aquella enorme manifestació unitària va servir per alçar acta de persistència nacional després de quatre dècades de dictadura. A partir d'aquell moment els actes de la Diada es van institucionalitzar, d'un costat, i residualitzar, de l'altre. Al marge de les convocatòries oficials, el Fossar de les Moreres al matí i la plaça d'Urquinaona a la tarda van quedar en mans de les opcions decididament independentistes. Això ha volgut dir durant dècades uns quants milers de persones. Sovint, escindides i enfrontades. I encara més quan Esquerra Republicana va entrar a formar part del primer govern tripartit i va haver d'aguantar les discrepàncies, sentides i sovint agressives, de l'independentisme que considerava els seus dirigents “traïdors” i “botiflers”.

Durant tots aquests anys, doncs, la principal virtut de l'independentisme en estat pur ha estat haver aguantat. I el pitjor defecte, l'essencialisme excloent. En part gràcies a aquella resistència i en part també malgrat ella, el sentiment independentista a la Catalunya del 2012 s'ha multiplicat. Ara ja no és cosa només d'un partit parlamentari i d'una enorme estesa de grupuscles dividits. És un sentiment tan generalitzat, que les enquestes el presenten per primera vegada com a majoritari entre catalans. I es presenta sota diverses modalitats que en justifiquen, d'una manera o una altra, l'hegemonia: independentistes de tota la vida, de passió, d'interès, d'enquesta, de butxaca, de corbata, de la Catalunya Vella i de la Nova, del Barça i fins i tot de l'Espanyol. L'exigència sobiranista s'ha escampat i s'ha fet transversal territorialment i socialment. Ja no s'adscriu només a una zona del país i a uns barris de Barcelona. Ni es correspon exclusivament a unes classes socials mitjanes i autòctones. La generalització del sentiment, a més, n'ha invalidat la doctrina tradicional. Fins al punt que s'ha fet fàcil sentir veus en castellà que demanen la fi de l'espoli fiscal i de la relació amb l'Estat.

Un dels fenòmens que criden més l'atenció en tot aquest procés ha estat les causes que el justifiquen. Qui ha fet més independentistes en aquests darrers anys, l'eficàcia del moviment polític que el representa o la insolvència i l'agressivitat d'un Estat hostil? Hi hauria aquesta efervescència nacional actual a Catalunya si el Congrés dels Diputats hagués acceptat íntegre el mateix Estatut que va aprovar el Parlament o si el Tribunal Constitucional no hagués interpretat com ho va fer els recursos del Partit Popular? Guanyaria en les enquestes la segregació de l'Estat si Catalunya no patís el dèficit fiscal que arrossega? És a dir i en definitiva, si Espanya –els seus partits, les seves institucions, la seva opinió pública més constatable– fos més hàbil, més intel·ligent en el tracte respecte a una comunitat que se sent diferenciada nacionalment, hauríem arribat a aquest 11 de Setembre com hem arribat?

Fa temps que els poders de l'Estat, en constatar el desnivell de la balança fiscal territorial, podrien haver aprovat un límit que permetés als territoris que generen més ocupació i riquesa no quedar tan tocats i tan compromesos per un dèficit insuportable. Fa temps que els mateixos poders de l'Estat podrien haver considerat la llengua catalana com un patrimoni comú, inofensiu i enriquidor. Són moltes les veus a Espanya que desautoritzen la Generalitat per demanar un rescat de 5.000 milions d'euros mentre manté “TV3, Catalunya Ràdio i ambaixades pròpies”. La necessitat d'aquests instruments hauria estat sentida de la mateixa manera si l'Estat espanyol hagués garantit una presència efectiva del català en els seus mitjans públics? Caldrien “ambaixades catalanes” –comercials, diplomàtiques o culturals– al món, si l'acció eficaç de les delegacions espanyoles les haguessin fet prescindibles? Seria necessari l'Institut Ramon Llull si el Cervantes hagués comptat des del primer moment amb participació dels governs de Catalunya, el País Valencià i les Balears per fomentar amb eficàcia la projecció de la llengua catalana a l'exterior? Caldria defensar aquesta llengua, una vegada i una altra, si no patís atacs sistemàtics i malaltissos des de les mateixes institucions de l'Estat i des d'administracions territorials governades bàsicament pel Partit Popular?

Si Espanya –les seves institucions, el seu govern, els seus grans partits– fos intel·ligent, aquest 11 de Setembre l'anhel independentista no aplegaria tants milers de catalans. Però Espanya és com és. Ahir mateix, i com a prèvia amb pretensions dissuasives de la mateixa Diada, es va saber que un militar espanyol d'alta graduació demana la intervenció si els catalans proclamen la independència. “Por encima de mi cadàver”, rebla amb contundència castrense. Aquest és exactament el seu problema. Amb més agror o amb més suavitat, amb més aparença democràtica o autoritària, la imposició i l'error són vells, obstinats i inhàbils. Ara que, ben pensat, si Espanya fos intel·ligent, tan intel·ligent, eficaç i efectiva com França, la Catalunya del Sud seria com la del Nord. Més val, doncs, que no ho sigui.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.