Independentistes de tota la vida
Cada vegada és més necessari dir si s'hi dóna suport, o no. No hi ha vies intermèdies
S'acosten temps tan decisius com difícils. La independència no és un “obre't Sèsam” que posarà al descobert un gran tresor. El camí és costerut, i qui no entengui el rodament de cap que pot provocar als qui l'hagin de liderar, és que és un insensat. Qui es pensi que la independència s'aconsegueix només reclamant-la, és que entén la política a la manera dels menors d'edat, que creuen que amb una rebequeria n'hi ha prou per aconseguir-ho tot.
Ara bé, fins i tot abans d'arribar-hi, el procés previ ja es va fent estret, en el sentit que obliga cada vegada més al compromís inequívoc. Vull dir que les ambigüitats hi són cada vegada més difícils de sostenir. Una cosa és dir: “Ja m'agradaria, però com que és impossible, no cal que m'hi pronunciï.” Dir això, fins ara, sortia gratis. Però això s'acaba i aquest tipus de comentaris ja sonen a pretext. Cada vegada és més necessari dir si s'hi dóna suport, o no. No hi ha vies intermèdies. En termes del president Jordi Pujol a Presència, “s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta”.
Naturalment, davant del desafiament per la independència, també es pot callar. Però en temps d'alta responsabilitat, el silenci no és neutral, no és innocent. El silenci afavoreix l'statu quo, és conservador, és sospitós de covardia. Posem per cas la posició del cardenal de Barcelona, monsenyor Lluís Martínez Sistach. Davant de l'Onze de Setembre, diu que no fa costat a la convocatòria de la manifestació per evitar “divisions”. És una posició de les de “callar”, de no prendre posició clara a favor d'una de les parts, la sobiranista, cosa que significa afavorir la posició unionista actual.
Però el cas de Martínez Sistach encara és més greu per comparació amb els seus col·legues espanyols. De fet, els bisbes espanyols han pres posicions públiques, individuals i col·lectives en diversos documents, a favor de la nació espanyola i de la unitat d'Espanya. I és constatable que mai no han tingut en consideració el fet de si les seves preses de posició dividien els espanyols. Els bisbes espanyols són uns independentistes espanyols, i han prescindit sistemàticament de respectar els sentiments polítics de bascos i catalans. Encara pitjor: han fet tota mena de maniobres per destenyir de catalanitat les esglésies d'aquests territoris. Per exemple, ho han fet imposant l'expressió “Església a Catalunya” en lloc de “Església catalana”, cosa que practiquen dòcilment diversos bisbes “a Catalunya”.
Doncs bé: el bisbe Martínez Sistach, o qualsevol altre bisbe “a Catalunya”, haurà d'acabar definint-se, tard o d'hora. A favor del propi país, en contra, o com deia abans, adoptant una actitud de silenci poruc. El mateix silenci poruc que han practicat cada vegada que la Conferencia Episcopal Española –no “a Espanya”– ha agredit la sensibilitat nacional dels catòlics catalans. Davant del nou desafiament, haurem d'esperar a veure com practiquen el coratge evangèlic que solen predicar als altres!
Però el que dic del cardenal de Barcelona, a qui només he posat d'exemple, s'ho hauran d'anar aplicant molts altres responsables públics. Els caldrà, tard o d'hora, prendre una decisió. Fa trenta i tants anys, molts van haver de decidir si seguien mantenint les seves relacions ambigües amb el règim franquista, o si de cop es convertien en demòcrates de tota la vida. Ara, a la generació següent, se li presenta un desafiament semblant. Hem de confiar que es decantaran per haver estat independentistes de tota la vida!