opinió
La bitàcola de la independència
Els polítics d'aquest nostre país haurien d'entendre que no es pot continuar jugant amb la gent
El govern va anunciar fa uns dies que sol·licitaria a l'Estat espanyol poder accedir als fons de liquiditat. L'abast d'aquesta decisió, que tindrà conseqüències polítiques, i molt greus, és encara incalculable, tot i que ja sabem que la Generalitat passarà a ser supervisada, controlada i inspeccionada pel govern espanyol. Es tracta d'una decisió difícil, dolorosa, terminal, que ens situa plenament en la disjuntiva d'haver de prendre una decisió política d'una importància cabdal, segurament comparable a aquella que va prendre Francesc Macià el 17 d'abril del 1931, quan va renunciar a la proclamació de l'Estat Català i va acceptar la proposta del govern de la flamant República de dotar Catalunya d'una àmplia autonomia amb la recuperació de les institucions. Ara la decisió política no té estadis intermedis, no permet dreceres fictícies ni tampoc tacticismes de guany immediat; la qüestió rau en si acceptarem, ara, que els nostres polítics tornin a malvendre les aspiracions de molta gent del país que vol fer un pas endavant... Si permetrem consolidar una situació que ha empitjorat des que vam aprovar l'Estatut del 2006, quan primer el Parlament de Catalunya, més tard el govern de Madrid, les Corts Generals i, finalment, el Tribunal Constitucional van retallar l'autogovern per totes bandes, situant-lo en cotes molt inferiors a les de l'Estatut del 1979.
Els polítics d'aquest nostre país haurien d'entendre que no es pot continuar jugant amb la gent, que no es poden escalfar ni refredar sentiments i voluntats eternament; que la paciència s'acaba i el maltractament es canvia per desafecció, indignació i revolta. Que, ara, perquè hi ha crisi, els ànims estan més crispats, i ens cal exigir resultats, no només paraules que s'emporta el vent. Que som ja a la segona dècada del segle XXI i no podem esperar cent anys més, com va passar amb el catalanisme del segle XX.
Un poble no té cent anys per realitzar-se plenament, i menys en el context de societats globalitzades que viuen i canvien d'avui per demà. El temps polític s'ha escurçat, les decisions es prenen avui perquè tinguin efectes avui, no demà. És, doncs, l'hora de prendre decisions, amb coratge i sense que tremolin les cames.
Sovint s'ha parlat del full de ruta que ens hauria de portar a la independència, però cap partit polític no ha presentat una proposta formal, ni s'ha obert cap procés de consulta. Urgeix redactar aquest full de ruta, la bitàcola de la independència, i cal fer-ho amb sentit de país, més enllà de tacticismes o de personalismes. Una bitàcola que fixi un horitzó proper per aconseguir la sobirania total, perquè la independència ni és dóna ni es concedeix, s'agafa. La proposta que us faig és la següent:
1. Convocatòria d'eleccions al Parlament. El partits que apostin per la independència han de situar aquesta proposta en el primer lloc del seu programa electoral, ben clara.
2. Constitució del nou govern. Caldria que les aliances que es bastissin tinguessin com a objectiu principal la consecució de la independència.
3. Proposició de llei de proclamació de la independència. Només en el cas que es configuri una majoria d'escons independentistes que superi el 51%.
4. Obertura d'un procés constituent per redactar la constitució de Catalunya.
5. Referèndum sobre la nova constitució.
6. Convocatòria de noves eleccions amb concurrència de partits exclusivament d'àmbit català.
No s'ha d'oblidar que la voluntat de ser d'un poble es mesura pel coratge en els moments difícils, i ara, precisament, vivim un d'aquests moments... I no podem i no volem esperar més.