La tempesta perfecta

Fa només dues dècades un independentista a Catalunya era una mena de criatura estranya que havia de justificar-se davant els seus amics, coneguts i saludats amb tota mena d'arguments i fins i tot excuses. Encara més quan de tant en tant calia lamentar l'atemptat o l'espifiada d'un grup autoanomenat “armat” que havia pres el mal exemple basc com a model per arribar a l'“alliberament nacional”. El gir que va prendre Esquerra Republicana amb l'entrada al partit d'Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós va servir per donar normalitat política a una alternativa minoritària i sovint estrafolària. La gran virtut d'aquella Esquerra va ser homologar l'independentisme com una opció política útil. Introduir-lo en la normalitat social. El gran defecte, assumir-ne tots els errors. L'independentisme amb sigles havia estat fins aquell moment, com qualsevol altre moviment de tirada minoritària, corrosiu, sectari i autodestructiu. Esquerra no va saber apartar-se'n i es va encomanar, per contacte, d'algunes d'aquelles tares. Però, es miri com es miri, el saldo es pot considerar enormement vàlid.

Tot aquest procés es podia considerar més o menys convencional i raonable. Però la sorpresa ha estat la velocitat amb què aquest ideal sobiranista ha impregnat la societat catalana fins a esdevenir una opció, no només còmoda i ben considerada, sinó fins i tot hegemònica. Aquesta rapidesa converteix el cas català en una autèntica excepció i explica la manca de reacció solvent dels detractors interns de l'alternativa i dels seus enemics externs. Després de l'enorme manifestació del passat Onze de Setembre, els dirigents polítics de les dues opcions majoritàries a Espanya, els membres del govern i allò que se'n diu prescriptors de l'opinió pública, han reaccionat de la mateixa manera que ho van fer, per exemple, quan es va saber que Esquerra Republicana entrava en el govern de Pasqual Maragall o que Carod-Rovira s'havia entrevistat amb membres d'ETA a Perpinyà. No han entès res d'un fenomen que, senzillament, se'ls escapa. Tampoc és tan estrany, perquè el creixement de l'independentisme a Catalunya és anòmal, i només s'explica considerant la coincidència d'una sèrie de factors que l'han convertit en la tempesta perfecta.

Hi ha hagut, en primer lloc, el fracàs de l'Estatut. Un autèntic calvari que a Catalunya va deixar en evidència la darrera esperança de “comprensió” des d'Espanya. La retallada del text al Congrés va cremar l'últim cartutx d'encaix entre les dues realitats. El final del recorregut va quedar encara més diàfan amb la mutilació del Tribunal Constitucional. Aquella decisió va treure tota la credibilitat a les institucions de l'Estat i a l'opinió pública i publicada espanyoles, que van festejar la tisorada com una victòria patriòtica. La manifestació del 10 de juliol del 2010 no va ser una reacció contra aquella sentència, sinó una afirmació de punt final. Molts dirigents polítics a Espanya i també a Catalunya no van entendre'n el significat.

Però de la manifestació del 10 de juliol del 2010 a la de l'Onze de Setembre del 2012 han anat acumulant-se nous motius que han donat molta més volada a l'opció nacional que ara despunta com a majoritària. Per exemple, la radicalització de les bases del catalanisme, que van anar agafant força i seguretat amb les consultes sobiranistes. Alguns hi van voler veure una excentricitat més. Es tornaven a equivocar. Un milió de catalans mobilitzats i entusiasmats amb una idea i enlluernats per la pròpia força i decisió no eren cap anècdota. Encara ho va ser menys l'èxit de la consulta a Barcelona, on, gràcies a una estratègia intel·ligent, van votar un 20 per cent dels habitants. Si una iniciativa voluntarista i popular prenia aquella envergadura, tot començava a ser possible.

Aquest nervi, aquesta seguretat que s'anava fent cada vegada més sòlida, ha coincidit igualment amb un moment històric propici. S'ha vist empesa dins una crisi contra la qual sembla que no hi ha solucions a l'abast. Les persones sensates, aquelles que no queden en mans dels arguments superficials i dels líders populistes en moments de commoció social, necessiten, però, referències. Referències tan sensates com elles mateixes. Una possibilitat de superar els problemes i d'entreveure un horitzó que recuperi la normalitat i la dignitat. Les ideologies convencionals, en aquest cas, s'han vist superades per les pròpies impotències quan es concreten políticament. Les sortides fàcils, com ara el moviment indignat, també han rebentat les costures de la pròpia fragilitat massa ràpidament. Hi ha pretesos analistes que critiquen el “miratge sobiranista”. És cert que no hi ha miracles, però curiosament alguns d'aquests escèptics que es volen tan neutres van saludar amb entusiasme el foc d'encenalls del 15-M i s'hi van fondre apassionadament. Per acabar encara de donar més força al nou impuls, l'arribada al poder del PP a Espanya ha comportat, igualment, el retorn de l'espanyolisme més agressiu i descarnat.

Un últim factor ha estat determinant en tot aquest procés. La radicalització de les bases nacionalistes ha anat paral·lela a l'arribada al poder d'una nova generació de dirigents de Convergència Democràtica. El partit majoritari en aquest país ha assumit amb precaucions, però també amb decisió, allò que ells denominen “transició nacional”. La coincidència d'una organització política eficaç i majoritària, la radicalitat de les seves bases i el compromís, la sensatesa i la decisió del seu líder està acabant de formar la tempesta perfecta.