A les aules

Fa unes setmanes que han començat les classes a escoles i instituts havent-hi menys docents i més alumnes per aula, de manera que s'han endurit les condicions laborals dels mestres i professors que resten als centres. Aquests s'han posat de nou en funcionament amb unes retallades que, diguin el que diguin, han d'empitjorar per força l'educació pública. I no en el sentit que suposadament preocupa gent de la “vella escola”, com ara l'impresentable ministre Wert, en la mesura que aquest home, a part d'enyorar models que pretenien formar “espanyols” d'una sola peça, considera que no hi ha prou nivell en relació amb l'adquisició de continguts que representen el saber. L'educació pública, precisament, s'ha fet “moderna” incorporant la idea que cada alumne ha de realitzar el seu propi aprenentatge i que l'ensenyant, renunciant al paper de qui ho sap tot i ho explica, ha d'ajudar a fer-ho possible. Tot això és, evidentment, més complicat i també té les seves ombres: començant pel fet que mai no s'han posat prou recursos perquè funcioni. En fi, el tema de l'educació és molt complex. De fet, no he començat a escriure aquesta columna volent abordar-lo, sinó amb el propòsit de recordar que a cada fornada perdem un pa. En començar el curs, molts titulars de diaris afirmaven que els docents patirien les reformes. És veritat, però no són els únics: també les pateixen els alumnes i, en conseqüència, la societat. Aquesta ha alimentat un prejudici contra els ensenyants públics: fan moltes vacances i se'ls fa culpables dels mals dels fills. Però de les seves condicions laborals en depèn que els alumnes tinguin les condicions per aprendre: no pot ser que no es noti res si hi ha menys professors i més alumnes a l'aula. Com també passa a les universitats públiques, que, a més, han apujat les matrícules de manera escandalosa.