Decepció

Acabava la columna del passat dimecres sobre la defensa del franquisme per part d’Esperanza Aguirre, en una entrevista concedida al diari El País a propòsit de la publicació del seu llibre Una liberal en política, amb un “continuarà”. Així ho faig perquè, enmig d’altres declaracions vergonyoses, enalteix la figura del “rei emèrit” i fins justifica els seus escàndols amb aquesta citació evangèlica: “Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.” Allò primer que vaig pensar és que, de fet, reconeix la pròpia culpa, o almenys responsabilitat, en relació amb els casos de corrupció pels quals han estat condemnats diversos polítics amb càrrecs de confiança nomenats per ella quan era presidenta de la Comunitat de Madrid: investigada, no van trobar-se proves (es pot dubtar sobre si es van buscar prou) per imputar-la directament, però va haver de dimitir. I que, en tot cas, reconeixent-ho també es justificava amb tota la barra. Tanmateix, crec que és una idea que va més enllà: tothom fa (i hi té dret) a favor dels seus interessos. L’informe fet públic recentment de la UCO en relació amb el cas Koldo és molt decebedor pels que considerem que ni tothom és corrupte ni tots els polítics són iguals. I que també creiem que s’ha de tributar i no s’ha de defraudar per tal que funcionin els serveis públics. N’hi ha que ho fem encara que qüestionem que l’estat sigui l’única institució possible per estructurar la cosa pública. Però l’estratègia de liberals de la mena d’Esperanza Aguirre és desacreditar l’estat (aprofitant-se’n ells mateixos) per alliberar-se de la contribució pública. És decebedor que suposats socialistes contribueixin a crear desconfiança.