Un sofà a la riba
Internacionalitzar
Aquesta ha estat la crítica que ha rebut Maria Badia per la carta a Reding
Una de les crítiques més ferotges i més injustes contra el projecte sobiranista de Mas és la que identifica allò que en diuen la “internacionalització del conflicte” amb les tàctiques que, en el seu moment, va fer servir ETA. Per dir-ho curt: traspassar el problema a un àmbit superior al de l'estat on es genera. D'aquesta manera, fent veure que sota la mateixa expressió s'amaga un desig similar, comparaven Mas i ETA, amb una innoble maniobra que, entre moltes altres coses, no és fidel a la realitat.
Però anem a la internacionalització. Aquesta ha estat també la crítica que ha rebut Maria Badia en signar la carta adreçada a Viviane Reding en la qual demanava aixopluc comunitari contra l'escalada de declaracions, amenaces o fanfarronades formulades, entre d'altres, per tot un vicepresident del Parlament europeu. Badia ha escrit: “Se m'ha dit que no havia d'internacionalitzar el conflicte.” Qui l'hi ha dit? L'hi han dit de tal manera que ha hagut de presentar la dimissió? No és cert, com afirma ella mateixa, que “en lloc de preocupar-nos i condemnar les amenaces fetes contra Catalunya es condemna els signants d'una carta que justament demanen més diàleg i menys visceralitat”? Més enllà de les reaccions furibundes dels mitjans adversos a la independència o dels alts dirigents del PP que han exigit als eurodiputats catalans signants de la carta que demanin perdó a l'Exèrcit espanyol, no hi ha en aquesta reflexió personal de Badia un retret a la seva pròpia organització? I diu ella mateixa: “Hem de ser prudents perquè tot és molt fràgil, però la prudència no ens ha de deixar muts.”
La carta ha estat llegida com una ofensa quan, en realitat, és un modest, civilitzat i ordenat mecanisme de defensa, que és el mínim que es pot demanar a uns representants del poble escollits democràticament. Mentrestant, Aznar parla de la “disgregació de Catalunya com a societat, com a cultura i com a tradició”, si la secessió triomfés. No és això una ofensa, ara sí, a la intel·ligència, un al·legat contra la convivència, una expressió fidel al capteniment mental que el feixisme va enfornar en el cervell de la dreta espanyola?
