Euskal Herria i Països Catalans

Una de les idees que més han sorprès –els allunyats– en les darreres eleccions basques ha estat l'aparent tebiesa de tota l'esquerra abertzale a l'hora de definir l'estratègia sobiranista per a la pròxima legislatura. Bildu no ha fet una declaració de fe explícita sobre la necessitat de proclamar la independència, ni tan sols de convocar un referèndum. Estranyament, tots aquests sectors, que solen tenir el nervi nacional molt alterat, han considerat prioritàries unes altres qüestions. Com ara el procés de pau –i això ara vol dir la situació dels presos d'ETA– o la crisi econòmica. Alguna declaració de dirigents d'aquesta opció política –que ha obtingut tan bons resultats electorals– aclareix la incògnita. Peyo Urízar, secretari general d'Eusko Alkartasuna i número dos per les llistes de la candidatura abertzale a Guipúscoa, ha afirmat que el procés sobiranista és un objectiu necessàriament “compartit”. És a dir, que s'hi han d'adreçar conjuntament tots els territoris bascos. La “Comunitat Autònoma Basca” –és així com els abertzales defineixen allò que des de fora es veu com a “Euskadi”–, Navarra i Iparralde, que vol dir el País Basc sota administració francesa. Urízar reconeix que aquesta és una pretensió difícil, perquè “cada territori és una realitat diferent i manté un ritme polític i nacional propi”. L'observació és impecable. Però la pretensió que “tots els territoris” caminen amb el pas compassat pot allargar de manera indefinida el trajecte.

Aquesta és una diferència més –entre tantes altres– que separa els dos processos. Al País Basc –a la “Comunitat Autònoma Basca”– una part determinant del sobiranisme vol fer el viatge amb tot “Euskal Herria”. A Catalunya el sobiranisme ha tirat pel dret. L'apel·lació als altres territoris que comparteixen la mateixa llengua i cultura –als Països Catalans, en terminologia fusteriana– es continua fent amb la lleugeresa habitual. Hi ha una part més radical –més coherent– de l'independentisme que afirma, una vegada i una altra, que el procés sobiranista en què ha entrat el Principat estricte ha de ser “compartit”, però totes aquestes declaracions es fan amb la boca petita o són, senzillament, bram de míting. Formen part d'un ritual més aparent que sentit.

Perquè els “Països Catalans” –és a dir, el País Valencià i les Illes Balears, o més difícil encara, també la Franja de Ponent, la Catalunya del Nord i fins i tot l'Alguer– no s'hi han incorporat. Tots aquests territoris es miren el procés que ha obert Catalunya des de la curiositat, l'esperança o l'hostilitat. El catalanisme –el catalanisme més conseqüent; és a dir, el sobiranisme– no pot pretendre que els valencians, els mallorquins o els catalans del nord l'acompanyin, que s'hi sumin. Aquesta pretensió podria endarrerir tant el projecte com en el cas basc. Però alhora el sobiranisme no s'hauria d'enganyar. Ha de deixar d'apel·lar a una entelèquia que ningú no es creu sincerament. La “transició” que viu Catalunya –en definició del president de la Generalitat– és un objectiu “solitari”. I alhora ha de mirar-se també, ni que sigui amb una certa curiositat, quines conseqüències se'n deriven en els altres territoris de llengua i cultura catalanes.

La veritat és que els teòrics de tot aquest moment hi han dedicat poca atenció. Només algun polític, algun periodista o algun analista han insinuat que en una Catalunya independent els “catalans” –els catalanoparlants– del País Valencià, de les Illes Balears o de la Catalunya Nord haurien de tenir el dret a la doble nacionalitat –com passa en altres parts del món– o haurien de poder ser càrrecs electes, per la seva condició “nacional”, al Principat. Dit així, sembla una broma. Benintencionada, no cal dir-ho. Aquesta és una possibilitat de futur oberta, però abans cal fer moltes altres consideracions.

La primera gran incògnita és la reacció. A favor i en contra. Com afectarà al País Valencià el procés sobiranista de Catalunya? Entre valencians –almenys entre les enquestes d'intenció de vot– ara sembla possible que el PP perdi l'hegemonia en totes les institucions. El model econòmic, polític, social i cultural que els populars han escampat en els darrers anys ha fracassat. I ara sembla possible substituir-lo per una alternativa on hi hagi també el valencianisme polític. Aquesta pretensió es pot veure alterada per la “transició” catalana? No cal ser gaire agut per concloure que tant al País Valencià, com a les Illes o a Aragó, l'espanyolisme hegemònic deu sentir-se afectat per la síndrome del “contagi”. I això pot tenir conseqüències negatives. O positives. D'entrada, el Congrés dels Diputats va votar la iniciativa legislativa popular impulsada per Acció Cultural perquè TV3 es pugui tornar a veure al País Valencià el mateix 11 de setembre. Quan tot indicava que podia prosperar, el PP es va fer enrere. “Instruccions directes des de dalt de tot”, comentaven alguns dels seus diputats. Algú més va concretar-ne l'origen: “Ha estat una decisió del mateix Mariano Rajoy després de saber què passava a Barcelona.” Rajoy, el PP i el mateix PSOE poden considerar que a partir d'ara s'han de mirar encara amb molta més atenció l'auge del nacionalisme autòcton al País Valencià o a les Balears. Perquè, “amb una Catalunya ja en tenim prou”, com comentava un dirigent socialista en la mateixa Transició.

I si a Espanya s'ho miren i ho remiren perquè saben què s'hi juguen, a Catalunya també aquestes reaccions s'han de valorar. Ni que sigui des del més estricte egoisme nacional –”regional”, també en terminologia de Fuster–, per aprofitar-les.