El dret a la ciutat (2)

Segueixo amb la informació i alguns comentaris al llibre Le droit à la ville iniciats el 21/09/12. El seu autor, Lefebvre, considera que l'urbanisme desborda les tècniques i les aplicacions parcials per a convertir-se en pràctica social que interessa al conjunt de la societat. Pel que fa a aquesta pràctica, s'encamina a allò interdisciplinari passant dels coneixements sectorials a una realitat global. És important aquest plantejament de globalitat perquè significa, doncs, que l'urbanisme és una disciplina d'ampli espectre que abasta una sèrie de variades qüestions. Per començar, probablement els dos components més importants (ni de bon tros els únics) són l'arquitectura i la sociologia, és a dir, pedres i persones o les clàssiques urbs i civitas. A partir d'aquí podem enumerar l'enginyeria, la geografia, l'economia, evidentment l'ecologia, però també la filosofia, i Lefebvre n'és un bon exemple. I conec un urbanista nord-americà de la UTSA que prové del camp de les matemàtiques. Encara queda un altre component per esmentar i és el ciutadà que gaudeix de sensibilitat urbana perquè es preocupa per la seva ciutat i la viu i l'estima i vol que tingui la major qualitat possible: és la ciutat dels ciutadans, valgui la redundància.

Lefebvre parla de la ciutat com a obra en contraposició al producte. Apunta la paradoxa que la ciutat de l'edat mitjana occidental, dominada pels banquers i els mercaders, va ser la ciutat del valor d'ús, és a dir, que aquest ús (el goig, la bellesa, els llocs significatius) predomina sobre el lucre i el benefici que són el valor de canvi. Fa la distinció entre la ciutat com a realitat present, immediata, dada pràctica sensible i, per altra banda, allò urbà que és la realitat social feta de relacions. Això ens remet al binomi arquitectura/sociologia.

L'autor proposa una definició de ciutat i la veu com “la projecció de la societat sobre el terreny”, afegint que no solament sobre l'espai sensible sinó també sobre el pla específic percebut i concebut pel pensament que determina la ciutat i allò urbà. Reconeix, però, que aquesta manera de considerar la ciutat no és única. També pot ser definida per la pluralitat i la coexistència i simultaneïtat de patterns en allò urbà. Assenyala que caldria carregar l'accent sobre el paper històric de la ciutat com a acceleradora de processos i lloc de revolucions. Segons ell, la ciutat moderna, en convertir-se en centre de decisió, intensifica l'explotació de la societat sencera i no solament la de la classe obrera.

En la seva anàlisi del fenomen urbà distingeix: 1) forma, que adquireix significats diversos, 2) funció, que abasta les funcions internes, les que afecten el territori circumdant i les que es refereixen al conjunt social i 3) estructura, subdividida en la de la ciutat, la social i aquesta mateixa referida a les relacions ciutat-camp. Pel que fa a la forma (que pot semblar accessòria o poc important), crec que adquireix un paper determinant quan el que formalitza és l'espai (carrer-corredor de la ciutat pública d'arrel mediterrània) o bé formalitza els edificis o volums construïts (ciutat domèstica de matriu anglosaxona i nòrdica). En el primer cas, el formalisme és un gran protagonista perquè es constitueix en una característica definidora del model de ciutat. Per tant, és un formalisme carregat de sentit que acompleix una funció important i dóna lloc a la simbiosi forma/funció. És així com funciona la ciutat mediterrània però actualitzant-la intel·ligentment. Continuarà.