Responsabilitats

No em correspon a mi, ni tampoc no sóc capaç de fer-ho, jutjar la legalitat i la idoneïtat de la campanya que la Generalitat va publicar per incentivar el vot i que s'ha tancat com la comèdia de Falset, però en el rerefons del cas hi ha un tema que fa anys que tomba que ara, amb la crisi convertida en un núvol tòxic i perenne que plana sobre els nostres caps, agafa una volada i una intensitat diferent: quina responsabilitat tenen els polítics dels seus actes? El president, el conseller, el partit o tots plegats han de pagar la despesa de la seva butxaca si es demostra que no s'ajusta a la llei? I, molt més enllà d'aquest cas, els polítics han d'assumir amb el seu patrimoni les errades o els fraus que cometin?

Em fa l'efecte que no tindrem una vida política sana fins que els mateixos protagonistes, és a dir els polítics, no aconsegueixin tancar una llei que reguli fil per randa la seva tasca, que marqui els límits de la responsabilitat, que estableixi criteris de funcionament, que reguli aquest dia a dia ple d'escletxes, esvorancs, dreceres i possibilitats d'interpretació obertes i massa plurals per arribar a resultar útils.

Des de definir si els càrrecs pertanyen a qui els ostenta o al partit, la qual cosa posaria fi al sovintejat ball de trànsfugues que s'aplaudeix i s'accepta quan beneficia i s'estigmatitza i es condemna quan perjudica, fins a la tria de candidats, passant per la manera d'aconseguir finançament i la manera d'administrar els recursos públics de què es disposa.

És lògic que el Senat, una cambra eternament qüestionada, es gasti 438.000 euros a fer-se un nou web mentre la tisora branda amb alegria per la sanitat, l'ensenyament i per coses molt més útils i necessàries que la seva? És admissible que aquesta mateixa institució es gastés fa ben poc temps 417.000 euros en 34 retrats de presidents? És normal que el president Rajoy torni de veure el futbol en avió privat i es cruspeixi 1.000 euros de pernil del bo i una respectable col·lecció d'ampolles de vi de marca quan el salari mínim d'un treballador és de 641 euros? Es pot tolerar que aquestes delegacions que van amunt i avall de les cimeres i de les reunions d'empresaris prenguin consellers, ministres, polítics de tota mena i les seves respectives a compte dels eraris? I així fins a arribar al cansament.

En definitiva, tot això es pot considerar malbaratament de cabals públics? Hauríem d'exigir que la llei ho tipifiqués, ho perseguís i ho condemnés per tal d'aconseguir que els polítics s'ho pensessin dues vegades abans de fer brandar la targeta de crèdit sense cap control? I tampoc no cal que siguin coses especialment delictives com viatges a Marbella, nits de luxúria de pagament o grans tiberis sense control, també podria incloure estirar més el braç que la màniga, no observar l'austeritat que es demana a la resta de conciutadans i evitar que, en definitiva, la política sigui una mena de casta privada on tothom vol entrar i de la qual ningú no vol sortir, un lloc fet a mida i al marge de la vida i de les normes que aquests mateixos polítics exigeixen als seus electors.

La societat civil podrà arribar a tenir algun dia prou força per aconseguir que els diners no volin en coses inútils, hi hagi o no hi hagi crisi, i que els polítics hagin de retre comptes reals d'allò que malbaraten sense necessitat fins al punt de respondre amb els seus patrimonis personals? Potser si s'arribés a aquest punt la política seria molt més útil i honorable, dues qualitats que, ara per ara, només defensen els qui la practiquen, o si no que ho preguntin al periodista grec Kostas Vaxevanis, que va estar a punt d'anar dos anys a la presó per haver fet pública una llista de personalitats polítiques i socials que evadien diners a cabassos. La casta es protegeix dels desarrapats... i, en major o menor escala, és així a tot arreu. Serem capaços de canviar-ho algun dia?