de set en set
El pacte
La política no pot ser una casa de pagès resignada a viure amb el femer a la porta
Contra els capmoixos que troben que els partits són com les antigues cases de pagès –resignades a conviure amb el femer al costat de la porta– convé recordar que els fets de Sabadell s'estan investigant precisament perquè va ser un partit qui va presentar la denúncia.
Contra els qui llencen el barret al foc perquè un altre cas de presumpta corrupció torna a protagonitzar els titulars principals de la jornada, cal afirmar que la persecució del delicte no deprimeix la ciutadania, sinó que la conforta i li dóna esperances noves en els jutges que entre tots paguem perquè facin la seva feina.
Contra els imputats que s'encaren amb els periodistes i s'escandalitzen –o fan veure que s'escandalitzen– pel que ells anomenen judicis paral·lels, convé recordar que sí, que la presumpció d'innocència és sagrada en un sistema democràtic, però que un imputat sempre és una mil·lèsima menys innocent que vostè i jo, a qui cap jutge ens citarà a declarar perquè no ha vist indicis que estiguem embolicats en cap afer tèrbol.
Contra els que, després de dècades de recuperació de les llibertats, continuen pensant que la gent és ximple i manipulable, convé deixar clar que tampoc és tan difícil lligar caps i que ja comença a resultar xocant, sospitosa i prou reveladora la coincidència numèrica de la llesca corrupta, tant si s'investiga un partit com si s'investiga l'altre. D'ençà que l'expresident Pasqual Maragall va pronunciar la celebèrrima frase, sabíem que algú tenia un problema que es deia 3%. Ara, veient els detalls de les recents imputacions judicials, podem pensar que el 3%, aquest percentatge precís de la llesca corrupta, era en realitat el producte d'un pacte inconfessable que els polítics nets tenen l'obligació de combatre d'una vegada.
