Relativitzar l'agressió

La reforma del ministre d'Educació (Cultura i Esports) ha aconseguit, una vegada més, que a Catalunya gairebé tothom faci pinya contra el nou intent de controlar el seu model educatiu. Les pinyes a Catalunya es tanquen al matí i s'obren a la nit. Són febleses constitutives del caràcter nacional. Però, sigui com sigui, qualsevol persona amb dos dits de front és conscient de l'envergadura de la pretensió ministerial. La magnitud de la intromissió és tan forta, que la consellera Irene Rigau ha afirmat que caldria retrocedir a l'any 1978 per trobar un intent involutiu semblant. Però, malgrat tot, l'agressió ha estat rebaixada amb dos arguments que miren de relativitzar-la.

D'un costat, hi ha els que afirmen que la proposta de José Ignacio Wert no és col·legiada. És a dir, que el ministre l'ha perpetrada tot solet inspirat pels seus amics de la Fundació per a l'Anàlisi d'Estudis Socials –FAES–, el think tank del Partit Popular que controla des de la claror José María Aznar. I animat també pel diari El Mundo, amb el director del qual, Pedro Jota Ramírez, sembla que Wert manté una relació de berenars compartits i alegries mútues. És a dir, que tot plegat és una maniobra més del sector dur del PP, que no para de llançar envits contra Mariano Rajoy per mirar de deixar-lo en la més blana de les evidències i substituir-lo tan aviat com sigui possible per Aznar, que hauria promès no tornar a deixar-se el bigot mentre no recuperi el poder.

L'afirmació i la conspiració porten alguns a pensar que la llei serà modificada en els tràmits parlamentaris habituals, perquè Mariano Rajoy no permetrà que les brases tornin a ser foc a Catalunya ara que ha estat “escapçat” el moviment separatista. Tot això podria tenir algun sentit si José Ignacio Wert i Mariano Rajoy no es parlessin i si, en el fons i en la forma, la reforma que ha proposat el ministre no formés part del cos ideològic i del programa que va presentar en les darreres eleccions el Partit Popular. Dijous passat la mateixa Alícia Sánchez-Camacho defensava el nucli dur de les pretensions de la proposta del ministre Wert. La llei pretén, en definitiva, donar a l'Estat la capacitat de controlar el model educatiu, dispersat entre “les autonomies”, i atorgar al castellà el paper d'idioma vehicular en el sistema educatiu català. Algú creu que això només ho defensa el ministre d'Educació? Algú es pensa que Rajoy no n'és conscient i que no ha estat ell mateix qui ha pres la iniciativa per aplicar el programa que el va portar a la presidència del govern espanyol?

Com que la ingenuïtat pot arribar a ser infinita i per si en calen més, d'arguments, cal lligar la maniobra del ministre d'Educació (Cultura i Esports) amb les reformes que han introduït en els propis models escolars els nous presidents de les Illes Balears i del País Valencià. Tant José Ramón Bauzá com Alberto Fabra han suprimit la immersió lingüística i han començat a desplegar el “programa trilingüe” que pretén equiparar en nombre d'hores lectives el català, el castellà i l'anglès (30% per a cada llengua), però que, en el fons, per falta de recursos i forta presència de conviccions, el que farà serà no garantir el coneixement del català per part de tots els alumnes al final de la secundària. Han actuat els presidents Fabra i Bauzá d'acord exclusivament amb el ministre Wert, d'esquena al president Rajoy, i sota la influència malvada de l'expresident Aznar? Fins i tot els qui defensen la teoria de la conspiració contínua acceptaran que en aquest cas l'esforç és excessiu.

Tot això porta a concloure que la llei del ministre Wert ni és una iniciativa personal ni una maniobra més en un hipotètic enfrontament entre sectors del PP. Forma part de les conviccions més profundes i de l'estratègia més evident del partit.

Hi ha també els que relativitzen la importància de la pretensió uniformitzadora adduint que, en realitat, els articles que permeten que el govern de l'Estat controli tots els continguts bàsics de l'ensenyament o que el castellà esdevingui llengua vehicular obligada en l'ensenyament de totes les dites comunitats autònomes són només una “maniobra de distracció”. Una cortina de fum que permetria que passessin més desapercebuts els articles que fan referència a la supressió de l'assignatura d'educació per a la ciutadania o els beneficis que hi obtindran els centres concertats. Així s'ha manifestat, per exemple, el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, i declaracions semblants han fet dirigents socialistes també de Catalunya. Sense deixar de considerar totes les intencions de la llei, menystenir els efectes de la reforma sobre el model escolar català apel·lant a les conseqüències que se'n derivaran en altres àmbits –que són les que n'haurien motivat realment l'aprovació– evidencia la falta de sensibilitat d'alguns denominats “progressistes” cap a altres progressos que no senten com a propis.

La reforma que ha proposat el ministre d'Educació (Cultura i Esports) ha estat pensada en gran mesura davant la impossibilitat de no poder modificar el sistema educatiu català des del Parlament de Catalunya, on els partidaris de liquidar la immersió són una minoria exigua. Es tracta, doncs, d'una intervenció oberta que ni tan sols es justifica, com ha pretès fer el ministre Wert, invocant la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya. Perquè en aquella sentència, que demana que el castellà sigui vehicular en l'ensenyament català, la competència d'administrar-ho queda en mans de la Generalitat.